La persecució del castellà a Catalunya

Des de fa un temps, arran de l’estatut de Catalunya i des de certs sectors, s’està parlant de la persecució a què està sent sotmès el castellà a Catalunya. S’argumenta, d’una banda, que les criatures, més aviat el seu pares, no poden triar la llengua en què volen que els seus fills siguin educats i, de l’altra, que el castellà s’està arraconant a l’ús privat. Tot plegat deixa entreveure que no som davant d’una disputa educativa o lingüística, sinó política.

Anem a pams. Primer, la immersió lingüística que es practica a Catalunya és un mètode d’ensenyança que consisteix en fer servir el català com a llengua vehicular a les classes. No té altra finalitat que tractar de normalitzar el seu ús, que havia estat malmès durant 40 anys a la dictadura de Franco. I és una eina força adequada quan la llengua materna de l’alumne és el castellà (s’aprèn abans, a causa precisament de l’ús més habitual).

En aquesta línia, resulta graciós, per no dir penós, sentir algunes crítiques, que, d’altra banda, per no faltar a la veritat, són poques. No m’imagino que un pare alcés el to de veu si el seu fill rebés l’ensenyança de l’anglès seguint la immersió lingüística. Estaria encantat.

D’altra banda, aquells que sostenen que els nens castellanoparlants perdran habilitats en el seu idioma matern no tenen present que els seu fills el continuen parlant i usant en moltes més situacions que no pas el català: al pati, a les classes entre ells, amb la família, amb amics, a més de l’assignatura de castellà, evidentment.

Pel que fa als catalanoparlants, convé dir que a la vida estan més envoltats de castellà (vagin al cine, comparin el preu d’una traducció d’un llibre estranger al català i al castellà, comprin un diari, surtin de compres...). A més, gairebé sempre, el català sucumbeix davant el castellà quan parla un grup de nens o de persones adultes. Fins i tot, filòlegs de llengua castellana opinen que el contacte entre totes dues llengües no malmetrà al castellà, que és el predominant.

Segon, tant el castellà com el català són llengües oficials a Catalunya, tot i que, pel català, es parli de cooficialitat. Amb el nou Estatut, s’obligarà a conèixer el català. I només faltava que no fos així: recordem que a Catalunya hi ha dues llengües. Per tant, tothom que visqui a Catalunya les ha de conèixer. Cadascú ha de parlar en el idioma que vulgui, però sabent que no hem d’obligar a l’interlocutor a canviar de llengua per desconeixement, ja que les dues són oficials. És a dir, es pot mantenir una conversa a la perfecció quan un parla en castellà i l’altra en català (opcions totalment personals, que depenen de la voluntat de cada parlant). No ha d’haver cap problema.

Tercer, a propòsit de l’opció de la parla. Què passa amb els emigrants espanyols que van marxar a Rússia, Alemanya o el Regne Unit? Van aprendre rus, alemany o anglès o van continuar amb el castellà? ...però és clar, a Catalunya, el català no fa falta per viure, i, per tant, depèn de la voluntat de la persona aprendre’l o no. Almenys, com deia abans, que no s’obligui al catalanoparlant a canviar d’idioma. (Per sort per la llengua, depenent del que vulguis treballar, sí que necessitarà saber català).

En resum, continuo dient que som davant d’una qüestió política més que lingüística i que les actuals veus no fan més que continuar l’assetjament al català.