Putin fa pudor

...però des de fa temps. En canvi és ara quan els mitjans de comunicació expliquen que les relacions euro-russes no passen per un bon moment. Sobretot, segons afirmen els mitjans, pel que fa a l’energia. La Unió Europea necessita renovar l’acord de gas amb Rússia, de l’energia de la qual depèn en gran mesura. De moment, però, l’acord està estancat per la negativa polonesa a ratificar-lo. Aquest seria el veritable nucli de la contesa: l’energia. Europa necessita tenir garantits uns mínims de subministrament pels pròxims anys.

D’altra banda, estan els assassinats de la periodista Anna Politkóvskaia, molt crítica amb el règim putinià i que just abans de morir anava a publicar un treball sobre les tortures de l’exèrcit rus a Txetxènia, i l’enverinament de l’exespia rus Litvinenko, que va acusar directament el Kremlin de la seva mort en una nota pòstuma i que, junt amb d’altres, afirmava que els serveis secrets russos havien organitzat atemptats per justificar atacs contra Txetxènia. (1)

Més enrere hi ha l’engarjolament a Sibèria del magnat, amb aspiracions polítiques, Mikhaïl Khodorkovski, fundador de la petroliera Yukos i acusat de corrupció. A Putin també se l’ha acusat en els últims temps de connivència amb grups neonazis perquè així puguin “controlar” els carrers. Tampoc no podem oblidar les màfies russes, que d’un temps ençà sembla que campen com volen per tot Europa.

Tot això, en altres temps, hagués conformat un caldo de cultiu excel•lent per provocar una guerra oberta. Però ara la UE ni té mitjans ni voluntat ni bons averanys de poder guanyar en un suposat conflicte contra Rússia. Llavors, l’únic que li queda és un atac més subtil, del dèbil al fort... com el que està fent ara.

No és que no estigui bé que es denunciï tots els suposats crims del règim putinià, tot el contrari, a veure si s’estira el fil, s’arriba fins els últims responsables i se’ls condemna. Però és que abans d’aquests n’hi ha hagut d’altres crims i no ha passat res.

Per exemple, en l’última dècada s’han assassinat uns 260 periodistes. Molts van ser assassinats per denunciar la corrupció i les màfies. Però és que a Putin només l’iguala en mafiós el seu amic Berlusconi, que precisament va sortir en defensa seva dient que era un home íntegre quan Rússia va detenir i deportar el multimilionari Khodorovski.

Un altre crim flagrant que ha passat sense pena ni glòria van ser les guerres contra Txetxènia. Aleshores, Europa va donar l’esquena a aquest crim. No diguem els EUA, que el definien d’“afer intern”. Encara recordo com va evolucionar el nom de les forces txetxenes als mitjans de comunicació a la segona guerra: d’exèrcit van passar a nomenar-los guerrilla i resistència, i d’aquí, en un tres i no res, terroristes.

(1) En aquests dies un altra notícia ha saltat a les pàgines dels media: la mort del suposat cap d’Al-Qaeda al Caucas Nord. Segons relataven, a Txetxènia havia organitzat la majoria d’atemptats dels últims temps. Però de moment no he vist que la mort d’aquest líder l’hagi confirmat la xarxa terrorista internacional. A Putin li va de “putin” mare considerar els seus enemics txetxens com a terroristes internacionals; de cop i volta pot posar-se al costat dels Estats Units.

Els mitjans manen

Els polítics acostumen a vendre que el treball que fan durant la legislatura, bé al govern o a l’oposició, segons els hi toqui, decanta el vot del ciutadà vers una formació o vers una altra. Però això ho diuen amb la boca petita. Saben que moltíssims vots es decideixen durant la campanya i que, possiblement, aquests en tindran la clau. Per tant, durant la campanya i, malauradament, sempre, els missatges propagandístics bombardegen televisions, ràdios, premsa, internet, tanques publicitàries, sms, etc.

Els partits es llancen a la recerca de vots com feres salvatges cap a la seva pressa ho fan a la sabana. Però en lloc de la sabana, la publicitat, la propaganda i la premsa (pleonasme) es converteixen en els escenaris naturals de caça d’aquests depredadors civilitzats. Són els mitjans els principals autors de la composició dels hemicicles, aquí i a Nova York. Els partits, evidentment, ho saben, per això salvaguarden com poden, amb arguments poc creïbles, la seva quota de pantalla en determinats mitjans, com a TV3, per exemple.

Però això “només” és una taca al sistema electoral. El cert és que els mitjans manen, estiguin obligats o no a cedir a pressions polítiques. Per exemple, el partit Ciutadans-Partit per la Ciutadania (C’s), que ha obtingut tres escons, no va sortir mai a TV3 durant la campanya. En canvi, a el Mundo i a altres mitjans afins sí que hi era present. No és que la resta, CiU, PSC, ERC, PPC i ICV, no hagin obtingut representació sense comptar amb els mitjans, ben al contrari, sobretot gràcies o per culpa d’ells l’han obtinguda.

Però he volgut destacar el cas de C’s perquè és nou i, al seu costat, hi havia un reguitzell de partits desconeguts que han quedat fora del pastís parlamentari. N’hi havia d’antitaurins, d’independentistes, d’ecologistes, de feixistes i fins i tot un altre per votar en blanc, els anomenats escons insubmisos. Casualment, aquests van treure poc més de 6000 sufragis si no recordo malament, però l’interessant és que més de 60.000 persones van votar en blanc.

¿Però què hagués passat, si com el C’s o els ja parlamentaris, els partits desconeguts haguessin gaudit de prou diners per publicitar-se un cop i un altre per tots els mitjans de comunicació possibles, o bé algun mitjà important els hagués donat suport? No dic que les eleccions depenguin en exclusiva dels mitjans, però gairebé. Un alt percentatge de les paperetes les aconsegueixen de la publicitat que els mitjans els fan, ja sigui dita propaganda o dita notícies.

Si per un casual PSC i CiU deixessin de sortir en la tele, en poc temps desapareixerien del mapa polític català. I dic en poc temps, perquè continuaria havent-hi una inèrcia i l’acció dels convençuts. Però els passaria el mateix que a la Coca-cola si no fes publicitat, que en poc temps Pepsi aprofitaria la seva deixadesa i envairia el seu mercat.

Aquesta teoria només té una excepció: quan un partit fica la pota fins al fons. Llavors, els ciutadans ens mobilitzem més i les monsergues no colen. Aleshores volem tallar colls. Un bon exemple d’això li va passar al PP a les generals del 2004. Molta gent va acabar fins els nassos (per dir-ho suau) d’Aznar i la seva troup.

L’envestida unió-vergent comença. Entrevista a Mas en “la Nit al Dia”

Tesi: Artur Mas es va vendre com a una persona dolguda, víctima de les malifetes del tripartit i del complot de l’esquerra per no investir-lo president de Catalunya.
Antítesi: Sí, CiU finalment ha estat víctima. Però una cosa és ser víctima i una altra ben diferent és fer-se la víctima, caure en l’autocompassió, en el victimisme i usar-ho com a eina de desgast contra un govern legítimament conformat i contra les institucions catalanes i Catalunya mateixa. Potser també va voler aparèixer com un ésser humà després que molts l’han criticat durant la campanya per semblar massa perfecte. Així ho va reconèixer en algun moment: Els polítics som persones, va deixar caure.

Tesi: Va dir que hi havia molta gent decebuda pel suposat complot, i no només dins de les seves files, que és evident, sinó que va esmentar que havia rebut correus electrònics de votants aliens a la federació nacionalista que denunciaven la vergonya del que havia passat.
Antítesi: Però no va esmentar que hi ha gent a Catalunya que està contenta amb el tripartit i que el volen de nou. O de gent que es va decantar per l’abstenció al no veure clara la intenció del tripartit de reeditar-se.

Tesi: Sí va dir que fos legal l’aliança tripartita, però en tot moment va insinuar que no era ètica, que havien enganyat l’electorat perquè, excepte ICV-EUiA, la resta no s’havia pronunciat durant la campanya clarament per la reedició del tripartit. En aquest sentit, va acusar el tripartit de cercar el poder pel poder.
Antítesi: Com si aquest no fos l’objectiu de tots els partits que existeixen al món. El líder de la coalició va adduir, però, que CiU no buscava el poder pel poder perquè va firmar davant notari que no seria president si no guanyava les eleccions. ¿A qui vol enganyar? Com molt bé va dir durant l’entrevista, CiU va fer la campanya agressiva perquè sabia que no tenia gaires possibilitats i que si el tripartit sumava, es reeditaria i ells quedarien a l’oposició. O sigui, segons les seves paraules, allò de no ser president si no triomfava CiU només va ser un ardit per pressionar al PSC a un moviment similar que impossibilités el tripartit II (sabien que no guanyarien al tripartit, però sí probablement al PSC). CiU, més potser que ERC o PSC, tenia un as a la màniga, i a més, era un ganivet de doble fulla, ja que, en cas de no poder formar govern, els servia per començar a fer d’oposició i impregnar el tripartit d’una atmosfera il·legítima.

Tesi: PSC i ERC no van mostrar les cartes d’un pla ja cuinat abans de les eleccions.
Antítesi: Estan en el seu dret, agradi o no, però tampoc no se sap amb certesa. Què hauria passat si PSC i ICV haguessin sumat per formar govern sense ERC, per exemple, hipotètica opció molt més còmode pels socialistes espanyols? CiU i ERC no s’haguessin buscat aleshores per desbancar socialistes i verds? Fins i tot, és possible que haguessin millorat els resultats si, quan socialistes i republicans eren en plena campanya, haguessin apostat de forma nítida pel tripartit, opció que, curiosament, va defensar sempre ICV, formació que va ampliar espai parlamentari.

Afegit: També es diu que C’s ha sostret dos escons a PSC i un a PPC. Això és una lectura, però també s’hi poden fer d’altres diferents. Per exemple, que molts votants que s’abstenen de forma habitual optessin per A.Rivera.

Tripartit II, el retorn

Tot sembla indicar que el tripartit II ja és un fet. A veure com els anirà, tenint present la dita-fal·làcia que resa “segones parts mai no foren bones”. De segur que es tornarà a complir si l’esquerra actua de la mateixa forma que ho van fer el primer cop, és a dir, creient-se i assumint els atacs que li etzibava la dreta espanyola i l’Artur masiànica.

En la primera edició, el govern d’esquerres no ha sabut fer front les envestides espanyoles i de CiU, en part per manca d’experiència, en part pel greuge que ha comportat al PSOE a Espanya la seva aliança amb ERC (dels atacs a la qual el PSOE tampoc no ha pogut o sabut defensar-se), en part perquè dins les formacions, sobretot del PSC, arrelava la crisi que per fas i per nefas la dreta ha dit que existia a Catalunya. Què han tingut problemes, sí, (són tres formacions amb visions polítiques pròpies malgrat els punts de trobada) però arribar a parlar de crisi a Catalunya, doncs miri...

Sigui com sigui, que es preparin, perquè si en lloc de dir-li tripartit ja el volen anomenar Entesa, i si en lloc de donar-li a en Carod la conselleria primera ocupa la vicepresidència, comencem bé. Ja es posen a la defensiva cara a les hordes dretanes. Què es preparin per veure-les caure d’arreu!!! La guerra està servida.

PD: Si es reedita el tripartit, tenim Montilla per anys. M'agrada fer aquests arriscats pronòstics.