Els mitjans manen

Els polítics acostumen a vendre que el treball que fan durant la legislatura, bé al govern o a l’oposició, segons els hi toqui, decanta el vot del ciutadà vers una formació o vers una altra. Però això ho diuen amb la boca petita. Saben que moltíssims vots es decideixen durant la campanya i que, possiblement, aquests en tindran la clau. Per tant, durant la campanya i, malauradament, sempre, els missatges propagandístics bombardegen televisions, ràdios, premsa, internet, tanques publicitàries, sms, etc.

Els partits es llancen a la recerca de vots com feres salvatges cap a la seva pressa ho fan a la sabana. Però en lloc de la sabana, la publicitat, la propaganda i la premsa (pleonasme) es converteixen en els escenaris naturals de caça d’aquests depredadors civilitzats. Són els mitjans els principals autors de la composició dels hemicicles, aquí i a Nova York. Els partits, evidentment, ho saben, per això salvaguarden com poden, amb arguments poc creïbles, la seva quota de pantalla en determinats mitjans, com a TV3, per exemple.

Però això “només” és una taca al sistema electoral. El cert és que els mitjans manen, estiguin obligats o no a cedir a pressions polítiques. Per exemple, el partit Ciutadans-Partit per la Ciutadania (C’s), que ha obtingut tres escons, no va sortir mai a TV3 durant la campanya. En canvi, a el Mundo i a altres mitjans afins sí que hi era present. No és que la resta, CiU, PSC, ERC, PPC i ICV, no hagin obtingut representació sense comptar amb els mitjans, ben al contrari, sobretot gràcies o per culpa d’ells l’han obtinguda.

Però he volgut destacar el cas de C’s perquè és nou i, al seu costat, hi havia un reguitzell de partits desconeguts que han quedat fora del pastís parlamentari. N’hi havia d’antitaurins, d’independentistes, d’ecologistes, de feixistes i fins i tot un altre per votar en blanc, els anomenats escons insubmisos. Casualment, aquests van treure poc més de 6000 sufragis si no recordo malament, però l’interessant és que més de 60.000 persones van votar en blanc.

¿Però què hagués passat, si com el C’s o els ja parlamentaris, els partits desconeguts haguessin gaudit de prou diners per publicitar-se un cop i un altre per tots els mitjans de comunicació possibles, o bé algun mitjà important els hagués donat suport? No dic que les eleccions depenguin en exclusiva dels mitjans, però gairebé. Un alt percentatge de les paperetes les aconsegueixen de la publicitat que els mitjans els fan, ja sigui dita propaganda o dita notícies.

Si per un casual PSC i CiU deixessin de sortir en la tele, en poc temps desapareixerien del mapa polític català. I dic en poc temps, perquè continuaria havent-hi una inèrcia i l’acció dels convençuts. Però els passaria el mateix que a la Coca-cola si no fes publicitat, que en poc temps Pepsi aprofitaria la seva deixadesa i envairia el seu mercat.

Aquesta teoria només té una excepció: quan un partit fica la pota fins al fons. Llavors, els ciutadans ens mobilitzem més i les monsergues no colen. Aleshores volem tallar colls. Un bon exemple d’això li va passar al PP a les generals del 2004. Molta gent va acabar fins els nassos (per dir-ho suau) d’Aznar i la seva troup.