domingo, diciembre 23, 2007

El concepto y el hombre

El hombre no es el único animal que crea conceptos, pero sí el único que tiene consciencia de ellos y los trabaja. Debido a esto descubre que existen otras formas de la realidad en principio ajenas a los sentidos humanos. Estas realidades no son subordinadas a las humanas, sino yuxtapuestas o intrínsecas. Una vez identificadas las nuevas realidades éstas quedan incorporadas al universo humano.

Por ejemplo, el ser humano ignoró durante miles de años que la luz estuviera integrada por otras ondas que no fueran la visible. Entonces nuestro universo se circunscribía al que nuestros cinco sentidos nos dibujaba. Por otro lado, también durante tiempo, no había más lugar en la creación que la Tierra y las esferas celestes con los planetas conocidos del sistema solar incrustados. Ahora bien, merced a la ciencia y a la información, nuestro concepto sobre el universo ha cambiado: se han ampliado sus fronteras tanto en su campo visible (hoy se conocen miles de galaxias) como en el campo de las ondas invisibles, mucho más extenso que el de las visibles. Una ampliación de nuestro conocimiento se ha dado en todas las materias del saber a medida que el hombre ha evolucionado.

Otro ejemplo. Nuestra consciencia indaga en la mente a modo de haz de linterna en una habitación oscura. Tenemos conciencia de aquello que iluminamos, y gracias a estos retazos construimos nuestra mente. Algo similar ocurre con la prensa. Los medios de comunicación informan sobre determinados sucesos que ocurren a diario en todo el mundo. En base a ellos tejemos una idea del mundo pero no la más fidedigna, sino la que podemos gracias a la información de que disponemos (harina de otro costal sería dilucidar si es o no la más acertada). Con la mente ocurre lo mismo que con la imagen del mundo que nos hemos trazado. Nuestra mente capta del exterior una serie de datos con los que construye su hábitat. Pero esta serie de datos no es más que una ínfima parte de los existentes que podrían ser recibidos.

El hombre, sin embargo, construye su hábitat de los datos captados por sus sentidos y de los conceptos construidos gracias a la razón y a esos datos.

La razón es una capacidad mental que nos ayuda a crecer, a descubrir los vericuetos de la existencia. Si observamos cómo ha medrado nuestra conciencia a lo largo de la historia es fácil darse cuenta que ésta ha ido de lo pequeño a lo grande, de una conciencia animal a una racional. ¿Por qué debemos esperar que hayamos tocado techo? ¿Por qué, además, debemos esperar que la razón, por ejemplo, sea la última habilidad superior que tenga el ser vivo que somos para conocer?

Pero, un momento. ¿Todo lo que hemos construido es real? Sin razón, la ciencia no existiría pero tampoco la moral. ¿La teoría de la relatividad continuaría existiendo? Ciertamente no, porque no deja de ser una aproximación, aunque muy buena, a la explicación del modo, si lo hay, por el cual se rige el universo. Pero supongamos que esta teoría siempre funcionara. Entonces, lo lógico sería pensar que al margen de la humanidad y la razón esta teoría existiría de por sí, no sería un mero concepto humano. Sería ley. En cambio no ocurre lo mismo con la moral. Ésta no existiría si la razón no existiera. Es más, da la sensación de que el nacimiento de la una y de la otra vayan parejos. Es más, a miles de Razones miles de Morales. La moral al igual que el sentimiento de culpa no pudieron surgir sin la razón. (Finalmente, una pequeña digresión: ¿Pero hay realmente razón sin ninguna moral? La humanidad no puede ser inteligente, si lo fuera, hace ya tiempo que tendríamos otros quehaceres en lugar de masacrarnos, por ejemplo. Pero es que es posible que fuera al revés y que estemos tratando de recorrer el camino de la moral de lo pequeño a lo grande. A medida que cobramos conciencia de los problemas y poderes ajenos nuestra moral, cualquiera que fuera, se ocupa más de ellos. No obstante, todo esto no deja de ser más que conceptos, sentidos que buscamos a la existencia en un mundo en el que, en principio, comprobamos que se mueve por la ley de causa y efecto.)

PD: En este mundo sólo un gobierno de izquierdas es ético, siempre y cuando el término izquierdas no esté corrompido.

miércoles, noviembre 07, 2007

Pena de muerte y negocio en China

Lo dice la web de Amnistía Internacional:

"Actualmente China es el mayor ejecutor del mundo. Allí se llevan a cabo el 65% de todas las ejecuciones del mundo, mediante un disparo, habitualmente en la nuca y también con frecuencia creciente, por inyección letal. Desde 1996, año en que se introdujo la inyección letal junto con reformas de la Ley de Procedimiento Penal, se han utilizado decenas de camionetas itinerantes de ejecución. De esta forma, los órganos del ejecutado pueden mantenerse vivos durante más tiempo y pueden ser extraídos para transplantes. Amnistía Internacional ve con preocupación que el beneficio económico proveniente de estos transplantes pudiera llevar al incremento de las ejecuciones en el país.
Demuestra a las autoridades de China que para ti los derechos humanos no son un juego.
Por favor,
firma ahora esta petición para que terminen con la pena de muerte. Le enviaremos un mensaje en tu nombre al Primer Ministro de la Republica Popular de China".

jueves, octubre 11, 2007

Rajoy demana expressar l'orgull de ser espanyol

Ho sento però no sento orgull per ser espanyol. Tampoc el sento per ser català. Però és de calaix que Rajoy vol rendibilitzar i apropiar-se, ara que toquen eleccions, dels símbols nacionals espanyols. Per això convido a tothom que se senti orgullós de la seva comunitat a expressar-lo a través de la bandera de la seva comunitat, ja sigui la catalana, ja l’andalusa o la canària. Per un 12 d’octubre plurinacional, Ahí queda eso...

domingo, octubre 07, 2007

Barcelona vs Madrid


No he comprovat si aquest ha estat el creixement real en totes dues ciutats. Però és interessant. La imatge m'ha arribat per correu i no sé qui l'ha muntat.

viernes, septiembre 21, 2007

Vall d’Hebrón, no ha passat res

Estic convençut que ningú no pagarà pel que ha passat a l’hospital de la Vall d’Hebrón. A tot estirar un cap de turc per allà i un altra per aquí. Però resulta que per casualitats de la vida conec una persona que treballa al manteniment de la ciutat sanitària. Dos cops que l’he vist, dos cops que ha malparlat de la gestió tant del manteniment com d’altres àrees de l’hospital.

A tall d’exemple, aquesta persona em va explicar el funcionament de la cuina. Segons m’assegurava, la cap de la secció la privatitza durant uns anys fins que les parets es cauen i els fogons no s’encenen, moment en què la retorna a mans del poble. Per què? Senzill. Mentre la cuina està privatitzada el manteniment desapareix -estalvi de calerons- i quan retorna a mans públiques, els quatre gats de manteniment es troben un llargmetratge de reparacions. A això cal afegir que, i sempre segons les seves explicacions, sobre el terreny són això, quatre gats els que reparen i mantenen, en canvi als despatxos d’aquest departament hi ha un exèrcit d’administratius.

Més. Segons afirma, hi ha un nombre molt alt (no recordo el número exacte que em va dir) d’empreses que s’encarreguen del manteniment, però cap d’elles o dels seus treballadors passa per allà. Tot igual a 850 afectats, 150 trasllats de pacients, 60 operacions suspeses, a més de 1.400 consultes desateses. Espero que no tinguin la barra d’afegir aquest capítol al llibre de trens, aeroports, carreteres o xarxes elèctriques inservibles a causa de Madrit.

Per cert, ¿totes les infraestructures que no han funcionat a Catalunya en els últims mesos només no han funcionat bé durant aquests últims mesos?! Fa anys que sento que els trens no sempre arriben a l’hora o que els metros de tant en tant s’aturen o que els aeròdroms es col·lapsen. Fa anys que em treu de polleguera perdre hores a les carreteres i que l’empresa no em pagui aquesta pèrdua de temps de la meva vida. Com és que la premsa s’ha adonat ara? O és que l’Estatut no ha funcionat per res i calen mètodes expeditius? Preparem així el camí per la independència?

Ull! No parlo d'inversions. De ben segur que Catalunya no rep el que li correspondria. De fet, Zapatero ja va dir fa temps que ningú no dubtés de l'alta contribució de Catalunya a la resta d'Espanya, que era molta, molta va recalcar. O sigui que si el riu sona...

sábado, septiembre 15, 2007

TV3, amb la vivenda digne

El passat dijous la televisió nacional de Catalunya va emetre el primer capítol d' Un lloc per viure, sèrie de reportatges que tracten sobre la vivenda. El punt de partida, unes imatges en què un miler de persones denunciaven a través d’una manifestació a Plaça Catalunya les dificultats per accedir a l’habitatge, semblava que no deixava lloc a dubtes. Per si de cas, afegien amb un subtítol el dret reconegut en la Constitució espanyola segons el qual “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat”. Durant el desenvolupament mesclaven consells d’un professional sobre la vivenda amb diverses històries: uns joves estudiants que han d’abandonar el seu pis de lloguer i fan i refan per no perdre el dipòsit, una parella gran que es vol traslladar a una casa al camp i té dificultat per vendre la seva propietat de Barcelona o una dona amb fills que amb 800 euros ha de trobar quelcom per llogar. Fins aquí, semblava que la tònica del programa coincidia amb el plantejament: les dificultats que avui dia hi ha en tot el relacionat amb la vivenda. Però de cop i volta, quan s’acaba el capítol i ens anuncien que la setmana que ve continuarien les històries (a modus de culebró), com a colofó, una noia que ha optat per viure en una rulot de 8 metres quadrats ens diu (i això, en realitat, ens ho diuen els constructors del reportatge de forma emmascarada) que la culpa de l’encariment dels pisos la tenen els compradors perquè compren. Ah, clar la llei de l’oferta i la demanda, oi?! Per què no afegeixen un epíleg a l’epíleg? Per què no parlen de l’usura legalitzada que representa aquest circ? Per què no esmenten que amb un préstec de 30, 40 o 50 milions acabarem pagant més del doble a les entitats financeres segons els terminis? Per què no recorden el naixement de Criteria Caixa? Que benintencionats els responsables del reportatge!

En aquest món, a la nostra societat capitalista només un govern d’esquerres (veritable) és ètic; el mateix hauria de passar amb la premsa.

martes, junio 19, 2007

Colors


sábado, abril 07, 2007

Immoralitat total

Antena 3 no vol donar per tancada l’etapa reality. I ho ha deixat ben clar amb la seva última aposta, “Cambio radical”. “Gran Hermano”, pel qual fa anys es va posar el crit al cel, al seu costat sembla una taronjada. Poc m’importa que una persona es vulgui modelar un cos a mida dels seus gustos, o pels seus complexos, i que ho faci davant de milions d’espectadors. Més si tenim en compte que les operacions els surten de franc. Ara bé, figues d’un altre paner és el discurs que transmet el programa, en especial, el dels cirurgians i la Viejo.

Els primers proclamen sense embuts que la pacient és lletja i que necessitava un canvi. Aquí entra la crítica encertada de Ferran Monegal: els metges associen la bellesa amb l’èxit i la lletjor amb el fracàs. Tenen part de raó, i no poca, si es té present el missatge d'avui dia: vivim en un món d’imatge. Però s’equivoquen quan com a professionals de la medicina ballen al compàs d’aquesta fal·làcia i contribueixen a engrandir-la. Però el programa té un altre vessant denunciable, al meu parer tan greu com el primer, si no més. Paral·lelament al seguiment de les operacions, la presentadora punxa als familiars de la pacient per convertir-los en culpables.

Heus aquí el malèvol procés. Els acusa de ser els causants que la seva germana se senti malament fent-los reconèixer que de petits li deien grassa, vaca o balena, tant se val. Fins i tot, alguns dels germans arriben a empassar-se saliva quan la presentadora sense escrúpols els assenyala amb el dit justicier. El sentiment de culpa en viu i en directe!! La Viejo es converteix en jutge. Ja només faltaria que se’ls apliqués una pena. És només una idea, però si la porten a terme desitjo que els familiars gaudeixin d’una defensa com cal, que recordi la quantitat i complexitat de variables que poden abocar una persona a sentir-se acomplexada. Els familiars també tenen dret a un judici just, o no?

lunes, marzo 26, 2007

Armes nord-americanes

De vegades penso en les armes que ara mateix estaran desenvolupant els EUA, que són alt secret i que de l’existència de les quals no ens assabentem. Si fa 40 anys van inventar un dels caces invisibles i internet (recordem que era un arma per descentralitzar la capacitat de respondre a un atac nuclear per part de la URSS), què estaran cuinant ara que no coneixerem fins d’aquí 30 o 40 anys. De moment, fa uns mesos va sortir una notícia al programa Redes que deia que fer un objecte invisible, si no en la franja visible si en d’altres, ja era teòricament possible i que era qüestió de temps que ho fos en la visible.

jueves, marzo 15, 2007

Mani per una vivenda digna II

El pròxim dia 24 de març s’ha convocat una manifestació a diverses ciutats i pobles espanyols per denunciar l’usura o lladronici legal que es practica amb la vivenda en aquest país sense cap tipus d’impunitat. Govern!! que si van cares les pomes compro peres, però que sense sostre no passo!!! Ah, clar, és això, tots hem de passar pel tub, aprofitem-nos-en!, oi?

Si mai un dia algú es posés a tallar colls a l’estil Revolució francesa –per si cap boig com jo es mira això, que no s'ho prengui al peu de la lletra, no és res més que un diagnòstic agosarat i exagerat, per cridar l'atenció, vamos-, els historiadors furgaran anys després i veuran que s’estava robant al poble per mantenir la riquesa d’uns quants. Idem amb allò de mantenir a l’aristocràcia per la cara, de la qual cosa es va cansar la burgesia a la RF, els hereus de la qual ara trepitgen el poble.

Sí, als que llegiu això a l’estranger, heu de saber que a Barcelona city un pis mitjà va a 6000 euros el metre quadrat, és a dir, 40 metres (espai òptim pels divorcis express) 40 milions de les antigues pessetes. El lloguer, a Horta, una barriada dels afores, d’un pis nou (tres anys) de 80 metres, 1200 euros/mes; de 100, 1500. Cerdanyola, un poble de les rodalies, 80 metres 800 euros. Si comprar o llogar un pis suposa per una parella jove i no jove un alt percentatge del seu sou, que els suposarà als solters. Ah no perdó, amb aquests no compten, no tenen aquest dret.

I si el sou mitjà a Espanya està, que no ho sé, en els 1500 euros, serà perquè els d'uns pocs seran de cinc xifres o més al mes. A Espanya i a Catalunya s’ha posat de moda l’expressió mileurista, terme que pot abocar a equívocs. No sé si es refereix als que cobren al voltant de 1000 euros o als de per sota. Però, per si un cas, subratllar que hi ha gent que cobra 600. I no són pocs. De totes maneres, apart dels sous ridículs que es manegen a Espanya, el més vergonyant és l’accés a la vivenda. Per més informació sobre les manis (llocs), veure aquesta web (vivenda digne). En algunes ciutats, com a Barcelona, han dit que necessiten penya per organitzar millor la protesta.

lunes, marzo 12, 2007

La sort del PSOE

Després d’arremetre contra Catalunya i el seu nou Estatut, el PP centra els projectils en una de les seves altres línies de flotació predilectes, Euskadi. I sempre amb el rerefons del desmembrament de la unitat d’Espanya. Imaginem-nos per un moment que els populars no haguessin abolit el servei militar obligatori als inicis de l’era Ánzar, i que tanmateix ho haguessin fet els socialistes en aquesta legislatura. Pobre PSOE! Si ja no sap ara com fer front als atacs de la factoria FAES, s’hauria sortit en aquest hipotètic cas? Aleshores, en aquest supòsit, molt em temo que qualsevol militar hauria fet qualsevol bajanada. Quina sort ha tingut el PSOE!

viernes, marzo 09, 2007

viernes, marzo 02, 2007

Parc a les cotxeres de Collserola

Avui he tornat a passejar pels vessants de la serralada de Collserola. Bé, pel que eren les seves faldes abans no arribés la cotxera de TMB i n’esgarrapés un tros. Fa un any, vaig ser més aventurer i vaig enfilar-me fins a la carena, a la part d’Horta, i des d’allà vaig observar que damunt les cotxeres no s’havia construït cap parc, tal i com havien anunciat que farien per rescabalar la muntanya de l’espai natural que la mà de l’home s’havia menjat. Com deia, avui he tornat. I sí, ara, ja hi ha un parc. Un parc que respon a l’ego del seu dissenyador, però que en absolut es conjuga amb la muntanya. Com he sentit algun cop, és més barat construir parcs durs que no de terra i d’arbres que costin més de mantenir.

Abans:



Ara:

viernes, febrero 09, 2007

Sofismes aznarians

Tothom sabia que havia armes de destrucció massiva a l’Iraq i ara tothom sap que no hi havia, diu tan tranquil l’expresident Aznar.

Nàusees.

És indignant que la principal tesi per la qual es va desencadenar una guerra i una ocupació que se salda a diari amb desenes quan no centenars de morts hagi quedat anorreada des de fa temps, si no des del principi, i els instigadors continuïn lliures de tot càstig, uns encara com a dirigents i altres rebent els aplaudiments dels acòlits en conferències ben farcides de quartos. La cosa està clara. Resulta que els EUA manen. Seria difícil veure penjat George W. Bush, tot i que fets més inversemblants han passat al llarg de la història.

Senyor Aznar, vostè va immiscir Espanya en una guerra tot sabent que els motius no eren més que pretextos. I ho sap ara i ho sabia abans. Decisions les prenem tothom cada dia, el que passa és que les d’un president del Govern afecten milions de persones, tant les correctes com les que no ho són. És el que té el poder. Faci’s els raonaments que vulgui per tractar de deixar neta la seva cara vers el proïsme, però no s’autoenganyi, Bush, Blair i vostè van desencadenar la guerra amb mentides. Bush i Blair, per què ho van fer? Potser per geoestratègia, vés a saber, tot i que per aquest motiu em decanto. I vostè? Per ínfules, per això senyor Aznar?

miércoles, enero 24, 2007

Sobre la tradició

Que què fem amb la tradició? N’hi ha molt a dir. Sobretot, que podem canviar-la. Malgrat que no tota és “dolenta”, n’hi ha vessants que suposen un llast.

Però em vull delimitar a la moral, un aspecte de la tradició que forma part de la persona, la qual neix, creix i s’educa a un poble que pertany a una nació, un país, una cultura, una civilització i una època molt diferents a d’altres civilitzacions i èpoques. Per mirar d’entendre com es construeix el nostre “superjo”, em referiré a un experiment que van fer uns científics amb un grup de ximpanzés.

Vet aquí que van engabiar-los tots plegats al costat d’una escala al damunt de la qual hi havia un suculent plàtan. L’ham estava servit. Què millor que la crida primària de la vida -el plaer i la supervivència- per ensarronar-los. Vés per on que cada cop que algun dels micos s’hi enfilava, els déus-científics els rajaven amb un doll d’aigua (a tot el grup, fos un o més els que tractaven de menjar-se la fruita prohibida).

Lògicament, els primats no són tant intel·ligents com els humans, però entenen la relació causa-efecte. Total, després d’uns quants intents, cap dels micos no gosava apropar-se ni tan sols a l’escala. Aleshores, els déus van decidir canviar un dels individus per un altre que mai no havia estat amb el grup. Resultat: no va caldre tirar-los més aigua perquè la resta de companys, els que coneixien el càstig dels esperits ocults de la natura, es van encarregar d’apallissar el pobre nouvingut.

Però els déus estaven ensopits. Així que van continuar l’experiment substituint vells inquilins per altres de nous. Un a un. Al final, a tota la garjola cap dels ximpanzés mai no havia tastat el càstig dels déus. Tanmateix, cada cop que introduïen un de nou i intentava fer-se amb el fruit del pecat original, la resta l’esbatussava.

Qui té el poder estableix el joc i hi dicta les regles, el “seu” bé i el “seu” mal. Si bé abans afirmava que els éssers humans són més intel·ligents que aquestes bèsties, també és cert que no deixem de ser animals i que actuem molt sovint per rutina, per costum... per tradició, sense qüestionar-nos d’on provenen o per què seguim determinades normes.