Sobre la tradició

Que què fem amb la tradició? N’hi ha molt a dir. Sobretot, que podem canviar-la. Malgrat que no tota és “dolenta”, n’hi ha vessants que suposen un llast.

Però em vull delimitar a la moral, un aspecte de la tradició que forma part de la persona, la qual neix, creix i s’educa a un poble que pertany a una nació, un país, una cultura, una civilització i una època molt diferents a d’altres civilitzacions i èpoques. Per mirar d’entendre com es construeix el nostre “superjo”, em referiré a un experiment que van fer uns científics amb un grup de ximpanzés.

Vet aquí que van engabiar-los tots plegats al costat d’una escala al damunt de la qual hi havia un suculent plàtan. L’ham estava servit. Què millor que la crida primària de la vida -el plaer i la supervivència- per ensarronar-los. Vés per on que cada cop que algun dels micos s’hi enfilava, els déus-científics els rajaven amb un doll d’aigua (a tot el grup, fos un o més els que tractaven de menjar-se la fruita prohibida).

Lògicament, els primats no són tant intel·ligents com els humans, però entenen la relació causa-efecte. Total, després d’uns quants intents, cap dels micos no gosava apropar-se ni tan sols a l’escala. Aleshores, els déus van decidir canviar un dels individus per un altre que mai no havia estat amb el grup. Resultat: no va caldre tirar-los més aigua perquè la resta de companys, els que coneixien el càstig dels esperits ocults de la natura, es van encarregar d’apallissar el pobre nouvingut.

Però els déus estaven ensopits. Així que van continuar l’experiment substituint vells inquilins per altres de nous. Un a un. Al final, a tota la garjola cap dels ximpanzés mai no havia tastat el càstig dels déus. Tanmateix, cada cop que introduïen un de nou i intentava fer-se amb el fruit del pecat original, la resta l’esbatussava.

Qui té el poder estableix el joc i hi dicta les regles, el “seu” bé i el “seu” mal. Si bé abans afirmava que els éssers humans són més intel·ligents que aquestes bèsties, també és cert que no deixem de ser animals i que actuem molt sovint per rutina, per costum... per tradició, sense qüestionar-nos d’on provenen o per què seguim determinades normes.