Bullying a Catalunya

El síndic de greuges ha demanat a la Generalitat que esmerci més recursos contra la situació d’assetjament escolar a les aules. Amb tot, el síndic, Rafael Ribó, considera que no hi ha un especial alarmisme social sobre aquest fenomen i que els casos que es donen són minoritaris.

Potser no hi ha alarmisme social, però o han interpretat malament les dades que han ofert o no entenc com poden dir que els casos són minoritaris. Segons es va afirmar a TV3, un 4,7% dels alumnes enquestats reconeixen que els peguen sovint o sempre. Perdonin, però si posem de mitjana que un institut de secundària obligatòria té 300 alumnes, deduïm que en pot haver 15 afectats per centre. És una dada gens menyspreable, penso.

Més. La mateixa notícia oferia dades de l’estudi dut a terme pel síndic segons les quals gairebé un 12% admetia que insultava a algun company sovint o sempre. El sorprenent és que aquest criteri, el de l’insult, no s’incloïa com a possible comportament de bullinyg. O sigui, que el percentatge dels adolescents que poden rebre aquest maltractament pot apujar encara. Més pot ascendir la xifra si aquestes dades es creuen amb els que afirmen que els han pegat poques vegades, un 16%.

Una altra cosa a tenir present en aquesta violència a les escoles, i que mai no es diu, és que, a banda de mesures de prevenció o de resolució del problema, cal impedir segons quines actuacions contra la víctima, però també contra l’agressor. M’explico. No pot ser, com ha passat algun cop, que la víctima s’hagi de traslladar de centre, a menys que sigui el seu exprés desig. Els expulsats haurien de ser els agressors. Les víctimes viuen un calvari cada dia i, com bé apunta l'informe, molts ni en són conscients. És a dir, saben que pateixen, lògicament, pero veuen aquest patiment habitual com si fos normal. Confonen els termes habitual amb normal.

Dit això, també s’ha d’anar amb cura amb la criminalització dels últims. Cal recordar que, al cap i a la fi, no són persones adultes. El fet que entre els còmplices de l’agressió, tan responsables com els propis autors, existeixi una espiral de silenci o connivència creada per la por a veure’s exclosos del grup demostra que encara no són persones adultes. D’altra banda, quan menyspreen o ataquen un company són conscients que l’estan maltractant, tot i que potser no en calculin les conseqüències.

Vés per on que aquest silenci de què parlava abans es dóna en els casos de violència als centres de treball. En aquest cas, no hi ha atenuant, a banda dels que la llei estableixi per ser còmplices. Els còmplices són persones adultes, suposadament formades, que han d’estar molt per sobre de pors a quedar exclosos de les tribus.

Patrocinadors

andamios en madrid molduras de gesso