lunes, mayo 29, 2006

Mort i resurrecció

D’antuvi: ni m’agrada el futbol, ni sóc fanàtic blaugrana. Que no em plagui veure 22 persones corrents i lluitant rere una pilota no és escull, però, per sentir un devessall de goig quan en les últimes alenades del partit el Barça va enxarpar el triomf a l’Arsenal. Però corro massa, anem a pams i ho entendreu.

Un partit com el de la final de la copa d’Europa és un bon pretext per trobar-te amb el proïsme i fer-la petar. Així que aquella vetllada la vaig passar amb uns amics a la cinquena planta d’un edifici de l’avinguda Meridiana de Barcelona. Com ja he avançat, aquest esport no m’atreu en absolut, i, per això, de tant en tant, treia el cap al balcó per fer una ullada al carrer.

L’interessant d’aquestes excursions va començar un cop l’Arsenal encaixà el seu primer i únic gol. El silenci s’apoderà del veïnatge amb la instantaneïtat amb què un estel fugaç solca el cel nocturn. Vaig parar orella, però no sentia res, ni un gos bordant ni una conversa furtiva: només el retruny llunyà d’uns coets que vaig suposar, i crec que amb encert, de “merengues” cofois. Somorta va romandre la ciutat durant uns minuts.

Però aquell cementiri era un miratge. La capital catalana va ressuscitar en un tres i no res just l’instant que el camerunès donava esperances als culés amb el gol de l’empat. De les finestres dels pisos veïns, que finalment no eren nínxols, fugia una cridòria i una joia que competia en empenta i passió amb la del costat, i aquesta amb la de més amunt, i així successivament; i totes juntes, més l’esclat de coets i petards, no tenien res a cobejar a la més engrescadora nit de Sant Joan.

L’apoteosi espetegà uns segons després amb el gol que va sentenciar el partit, el de Belletti. Llavors la cridòria que emergia de les entranyes de tots els edificis ja no era anònima, si més no l’acompanyaven cares i cossos. La ciutat sencera brogia. El desfici acumulat d’uns seguidors afartats d’esperar estoicament anys de sequera europea explicava la tempesta de passió i bogeria desfermada; el meu contagi davant aquest espectacle curull d’alegria fou inevitable.

Heus aquí la solució a l’aparent paradoxa amb què encetava aquest escrit. I per acabar, si se’m permet una llicència demagògica i populista, mentre Clos, Maragall, Zapatero i el rei d’Espanya somreien a la gespa de Paguí, Barcelona, sense govern, feia el que volia a les Rambles i rodalies: gresca, soroll i trencar vidres!

jueves, mayo 11, 2006

Dinamita pel tripartit II

Fa pocs dies vaig publicar un text sobre política catalana. Ara, després dels últims esdeveniments -el trencament oficial del tripartit- escric aquest altre per mostrar el meu total rebuig a la decisió de Maragall. La dreta estarà la mar de contenta.

El president de la Generalitat ha sucumbit a les pressions espanyolistes del seu partit i als fantasmes predicats per la dreta. Podria haver anunciat l’avançament de les eleccions, però mai desfer el tripartit. Així, ha donat a entendre a l’electorat que ho han fet d’allò més fatal (encara que potser sigui la realitat –tot i que no ho crec-, no és la millor imatge per un partit de govern).

És més, si s’haguessin mantinguts ferms fins a conèixer el resultat del referèndum, podrien haver salvat el tripartit en cas que hagués guanyat el “sí”, sense necessitat de convocar eleccions. Amb el “no”, llavors, hagués estat més lògic avançar eleccions. Però mai justificant-lo sota el pretext de diferents posicions vers l’Estatut, sinó perquè la major fita de la legislatura del tripartit no hauria arribat, en aquell hipotètic cas, a bon port.

Què no estava clar que al si del govern de la Generalitat hi havia diferents sensibilitats? Tothom sabia que n’hi ha d’independentistes, de nacionalistes espanyols i catalans, de federalistes, de verds, de socialistes, de catalanistes... El PSC hauria d’haver estat tranquil i no cedir a les pressions. Un “sí” hagués estat una revàlida prou clara pel tripartit; ara què? Tot i que surti el “sí” n’hi haurà eleccions, i si es pot tornar a reeditar el tripartit –extrem que dubto- com es vendrà? Que ara sí que es coneixen i tenen una experiència anterior? Ja no colarà...

Per qui mantingui que dins el tripartit no podia haver posicions divergents respecte la fita central de la legislatura afegiré que, a la legitimitat democràtica d’un govern heterogeni per mantenir diversos parers, ja he sentit que CiU garantirà estabilitat al govern com a mínim fins al referèndum. És clar que la culpa serà pel PSC si surt que “no”. (O per CiU per haver pactat a esquenes amb Zapatero???)

L’Estatut ha estat una excusa, al si del PSC n’hi havia molts que li tenien ganes a ERC per d’altres motius. La decisió de Maragall ha donat embranzida a tots els arguments de la dreta contra el pacte del Tinell. El president de la Generalitat ha optat per la pitjor via de sortida.

martes, mayo 09, 2006

La policía y el miedo

Nuestra sociedad actual se mantiene por culpa del miedo y del consumismo de la economía, dicen unos. Otros pueden decir que se sostiene gracias al consumo y al miedo. Queremos consumir con tranquilidad, sin sobresaltos, para que nadie nos interrumpa de nuestra vorágine inconsciente. Pero, a veces, hay que recordar las libertades de las personas a las autoridades. Porque, recordemos señores agentes y demás deidades, que todos somos personas.

Mientras otros factores no cambien, hay libertades que se pueden limitar y se deben limitar. Por ejemplo, sin ir más lejos, una señal de tráfico. Todos sabemos que a pesar de ello, y precisamente muchas veces por tomarse más libertades individuales, hay accidentes en la carretera, muchos más que muertes por otras enfermedades o tragedias, por otro lado.

Sigamos. Que una persona se esté haciendo un porro en la calle y que un par de agentes pretenda intimidarla mediante un lenguaje soez y vulgar, propio de macarras y barrio bajeros, registrarla como si llevara un arma -pese a llevar el mono de la empresa-, después la obliguen, no a sentarse, si no a decirle cómo debía hacerlo, y uno de ellos, el aparentemente más apto para ejercer su profesión, le diga que se vaya porque su compañero de ronda aún le va a agredir, eso, señores jefes de la policía autonómica de Cataluña, háganselo mirar. Porque las denuncias aumentaran…

Y no hay excusas. No me vale que sea ilegal fumar marihuana en la calle. Si lo es debe cambiar. Aun así, si el agente debe multarme porque es su trabajo, que lo haga (aunque a mi me daría vergüenza llevar uniforme para poner denuncias de este tipo; que tengan lo que hay que tener y suban a las oficinas de empresas y grandes bancos, y, de paso cuando lo hagan, a ver si los tratan con las mismas maneras que cuando tratan a un peatón; lo dudo), después que siga su ronda y que no me venga con discursos éticos dictados por sus superiores; ya me encargaré de recurrir la multa o no pagarla.

En la calle puedo fumar lo que quiera. No molesto a nadie. Puedo consentir que a un grupo de personas se las inste a abandonar un lugar porque armen jaleo, pero no por beber, ni mucho menos por fumarse un porro. Señores policías, no todo es lo mismo. Tenemos ojos y cerebro para saber distinguir situaciones, y cuándo alguien –un “simple inferior peatón”, solo ante el peligro, porque no lo duden, allí eran ustedes el único peligro- alguien, decía, les hable con más inteligencia que la que poseen ustedes, hagan el favor de por lo menos escuchar, podrían aprender algo.

Ah, y para que lo entiendan, esa bilis –mala ostia, para sus mentes- que les sale cuando se topan con personas así (inteligentes) no es más que su orgullo, que se muere de dolor y de rabia porque están ante una persona que razona, y a la que no le van a dar miedo sus amenazas y maneras. Bueno, he mentido un poquito. El miedo que intentan imponer tiene su efecto. Y como esas personas son infinitamente más inteligentes que ustedes, no quieren sufrir daños físicos. Pero ya vale de pseudopolicías, que no son más que macarras. Quiero vivir seguro y que no sea la policía quien precisamente me haga sentir miedo.

Evidentemente, esto no va por toda la policía. Y sí, todos somos humanos y tenemos fallos, pero al igual que todos las personas de a pie las autoridades deben responder de sus actos cuando éstos son prepotentes o los agentes abusan de su autoridad.

lunes, mayo 08, 2006

Dinamita pel tripartit

Esquerra Republicana de Catalunya s’ha decantat finalment pel “no” al referèndum de l’Estatut. Les bases d’ERC han purgat la direcció de pressions de poder. Els seus socis de govern i el principal partit de l’oposició han reaccionat posant el crit al cel. Tot apunta que, després de tot, els arguments catastrofistes i els fantasmes predicats pels populars, així com les “gracioses” metàfores arturmasiàniques, han calat fons, fins i tot dins el tripartit.

Primer, m’ha fet gràcia que durant tot el procés estatutari des de les files més reaccionaries espanyoles, i parlo de socialistes i populars, titllessin el nou Estatut d’excessivament nacionalista, com si no pogués ser-ho més. A tots aquells els recordaria que el text que es va pactar al Parlament fou consensuat des de quatre forces polítiques heterogènies. Què hauria demanat Catalunya si la Generalitat hagués estat en mans d’ERC? Tothom sap quina és la fita dels republicans, mai no l’han amagada. Per què se sorprenen ara de la seva postura?

Segon, què pensava Zapatero quan va dir que faria costat el text que sortís de Catalunya? Que el nacionalisme català no seria per tant, i que amb una petita operació de maquillatge quedaria content? Després de tot, el PP demostra que entén millor que Catalunya és una nació i que, des de la seva perspectiva, cal sotmetre-la. El PSOE va pensar que amb el tarannà tot se solucionaria i va obviar que la pugna entre nacionalisme espanyol i català és ben real.

Tercer, cal dir que sí, que els partits negociadors, de les dues bandes, han lluitat pels seus interessos. Els catalans per dotar Catalunya de més autogovern, els espanyols perquè el govern central mantingui el més intacte possible la seva quota de poder. Al cap i a la fi, dos nacionalismes que s’hi enfronten. Al marge, també hi ha existit l’eterna lluita partidista, tant a Catalunya com a Espanya. A Catalunya, per quedar com l’artífex del nou text i esgarrapar vots al contrincant; i a Espanya, per no perdre vots dels socialistes-nacionalistes.

Quart, ara arriba el referèndum amb clares incògnites. Una, es contemplarà la consulta com un plebiscit al tripartit? Maragall i cia ja ho decidiran. Amb els resultats a la mà, o bé optaran per continuar un govern que ningú no els va dir que seria fàcil, o bé avançaran eleccions, que és el que ha buscat CiU des que Mas va veure irrealitzat el seu somni d’ocupar la presidència. Segurament té por que mai no hi arribi: Mai no se sap, senyor Mas, però calma que tant la seva formació com el PP tornaran algun dia a asseure’s al poder.

Dues, si guanya el “sí”, per quant ho farà? Quanta participació n’hi haurà? Serà suficient per legitimar, ja no políticament sinó ètica, la nova llei orgànica? CiU, PSC i ICV poden argumentar que es votarà un bon estatut, amb avenços importants, però tots són també conscients que si haguessin pogut haurien desitjat un de més fort, almenys el pactat a Catalunya. ERC també pot reconèixer aquests avenços, però per a ella no han estat suficients i s’han estimat més que quedi clar que part de Catalunya s’ha sentit estafada.

Tres, si guanya el “no”, més enllà de la supervivència del tripartit, hi haurà interpretacions de tots colors. Des del PP, com sempre, que tot era un disbarat i que el poble de Catalunya així ho ha demostrat. Amb tot, sabran també que el “no” pot significar una altra cosa, just allò contra el que més han lluitat i que combrega amb les posicions d’ERC. A saber, que Catalunya no s’hi conforma, vol més, i el nou Estatut no reflecteix a nivell polític i jurídic el sentiment físic de nació, per exemple.

[Com a substrat: Fer creure als espanyols que només hi ha una nació és fruït del nacionalisme espanyol, i del castellà, que confon Espanya amb Castella. Així senten, o fan veure que senten, els populars i la majoria dels socialistes (és evident que molts d’ells saben que a Espanya hi ha diversos països; fins el més obtús se n’adonaria comparant, només, per exemple, els partits que integren els arcs parlamentaris de les diverses comunitats autònomes).

Ara bé, per què aquestes invectives des de tots els flancs a l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya? Precisament -i aquest comportament agressiu és una prova més de les diferents nacions que composen Espanya-, per evitar, d’una banda i de cara a l’estat espanyol, una visió més nítida de la plurinacionalitat d’Espanya, i d’una altra, per des del PP, erosionar el Govern central.

Sobre la plurinacionalitat: entenc que hi hagi gent que se senti espanyola o gent que se senti catalana, però no posicions excloents. És a dir, que existeixi Espanya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica, però, que sigui conformada només per una nació. Que existeixi Catalunya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica tampoc que Espanya no existeixi com a nació. En sentit estricte, però, si algun dia Catalunya o Euskadi decideixen abandonar el vaixell, Espanya ja no podria dir-se Espanya, perquè l’estat el formen diverses nacions: la catalana, la basca, la gallega... l’espanyola.]


Finalment, i al marge de les discussions de traspassos de poder, el ciutadà sap que qui mana a Catalonia, Spain i al world no són els polítics, sinó les constructores. Que el poder a la Revolució francesa va passar de l’aristocràcia a la burgesia.