Dinamita pel tripartit

Esquerra Republicana de Catalunya s’ha decantat finalment pel “no” al referèndum de l’Estatut. Les bases d’ERC han purgat la direcció de pressions de poder. Els seus socis de govern i el principal partit de l’oposició han reaccionat posant el crit al cel. Tot apunta que, després de tot, els arguments catastrofistes i els fantasmes predicats pels populars, així com les “gracioses” metàfores arturmasiàniques, han calat fons, fins i tot dins el tripartit.

Primer, m’ha fet gràcia que durant tot el procés estatutari des de les files més reaccionaries espanyoles, i parlo de socialistes i populars, titllessin el nou Estatut d’excessivament nacionalista, com si no pogués ser-ho més. A tots aquells els recordaria que el text que es va pactar al Parlament fou consensuat des de quatre forces polítiques heterogènies. Què hauria demanat Catalunya si la Generalitat hagués estat en mans d’ERC? Tothom sap quina és la fita dels republicans, mai no l’han amagada. Per què se sorprenen ara de la seva postura?

Segon, què pensava Zapatero quan va dir que faria costat el text que sortís de Catalunya? Que el nacionalisme català no seria per tant, i que amb una petita operació de maquillatge quedaria content? Després de tot, el PP demostra que entén millor que Catalunya és una nació i que, des de la seva perspectiva, cal sotmetre-la. El PSOE va pensar que amb el tarannà tot se solucionaria i va obviar que la pugna entre nacionalisme espanyol i català és ben real.

Tercer, cal dir que sí, que els partits negociadors, de les dues bandes, han lluitat pels seus interessos. Els catalans per dotar Catalunya de més autogovern, els espanyols perquè el govern central mantingui el més intacte possible la seva quota de poder. Al cap i a la fi, dos nacionalismes que s’hi enfronten. Al marge, també hi ha existit l’eterna lluita partidista, tant a Catalunya com a Espanya. A Catalunya, per quedar com l’artífex del nou text i esgarrapar vots al contrincant; i a Espanya, per no perdre vots dels socialistes-nacionalistes.

Quart, ara arriba el referèndum amb clares incògnites. Una, es contemplarà la consulta com un plebiscit al tripartit? Maragall i cia ja ho decidiran. Amb els resultats a la mà, o bé optaran per continuar un govern que ningú no els va dir que seria fàcil, o bé avançaran eleccions, que és el que ha buscat CiU des que Mas va veure irrealitzat el seu somni d’ocupar la presidència. Segurament té por que mai no hi arribi: Mai no se sap, senyor Mas, però calma que tant la seva formació com el PP tornaran algun dia a asseure’s al poder.

Dues, si guanya el “sí”, per quant ho farà? Quanta participació n’hi haurà? Serà suficient per legitimar, ja no políticament sinó ètica, la nova llei orgànica? CiU, PSC i ICV poden argumentar que es votarà un bon estatut, amb avenços importants, però tots són també conscients que si haguessin pogut haurien desitjat un de més fort, almenys el pactat a Catalunya. ERC també pot reconèixer aquests avenços, però per a ella no han estat suficients i s’han estimat més que quedi clar que part de Catalunya s’ha sentit estafada.

Tres, si guanya el “no”, més enllà de la supervivència del tripartit, hi haurà interpretacions de tots colors. Des del PP, com sempre, que tot era un disbarat i que el poble de Catalunya així ho ha demostrat. Amb tot, sabran també que el “no” pot significar una altra cosa, just allò contra el que més han lluitat i que combrega amb les posicions d’ERC. A saber, que Catalunya no s’hi conforma, vol més, i el nou Estatut no reflecteix a nivell polític i jurídic el sentiment físic de nació, per exemple.

[Com a substrat: Fer creure als espanyols que només hi ha una nació és fruït del nacionalisme espanyol, i del castellà, que confon Espanya amb Castella. Així senten, o fan veure que senten, els populars i la majoria dels socialistes (és evident que molts d’ells saben que a Espanya hi ha diversos països; fins el més obtús se n’adonaria comparant, només, per exemple, els partits que integren els arcs parlamentaris de les diverses comunitats autònomes).

Ara bé, per què aquestes invectives des de tots els flancs a l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya? Precisament -i aquest comportament agressiu és una prova més de les diferents nacions que composen Espanya-, per evitar, d’una banda i de cara a l’estat espanyol, una visió més nítida de la plurinacionalitat d’Espanya, i d’una altra, per des del PP, erosionar el Govern central.

Sobre la plurinacionalitat: entenc que hi hagi gent que se senti espanyola o gent que se senti catalana, però no posicions excloents. És a dir, que existeixi Espanya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica, però, que sigui conformada només per una nació. Que existeixi Catalunya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica tampoc que Espanya no existeixi com a nació. En sentit estricte, però, si algun dia Catalunya o Euskadi decideixen abandonar el vaixell, Espanya ja no podria dir-se Espanya, perquè l’estat el formen diverses nacions: la catalana, la basca, la gallega... l’espanyola.]

Finalment, i al marge de les discussions de traspassos de poder, el ciutadà sap que qui mana a Catalonia, Spain i al world no són els polítics, sinó les constructores. Que el poder a la Revolució francesa va passar de l’aristocràcia a la burgesia.