Mort i resurrecció

D’antuvi: ni m’agrada el futbol, ni sóc fanàtic blaugrana. Que no em plagui veure 22 persones corrents i lluitant rere una pilota no és escull, però, per sentir un devessall de goig quan en les últimes alenades del partit el Barça va enxarpar el triomf a l’Arsenal. Però corro massa, anem a pams i ho entendreu.

Un partit com el de la final de la copa d’Europa és un bon pretext per trobar-te amb el proïsme i fer-la petar. Així que aquella vetllada la vaig passar amb uns amics a la cinquena planta d’un edifici de l’avinguda Meridiana de Barcelona. Com ja he avançat, aquest esport no m’atreu en absolut, i, per això, de tant en tant, treia el cap al balcó per fer una ullada al carrer.

L’interessant d’aquestes excursions va començar un cop l’Arsenal encaixà el seu primer i únic gol. El silenci s’apoderà del veïnatge amb la instantaneïtat amb què un estel fugaç solca el cel nocturn. Vaig parar orella, però no sentia res, ni un gos bordant ni una conversa furtiva: només el retruny llunyà d’uns coets que vaig suposar, i crec que amb encert, de “merengues” cofois. Somorta va romandre la ciutat durant uns minuts.

Però aquell cementiri era un miratge. La capital catalana va ressuscitar en un tres i no res just l’instant que el camerunès donava esperances als culés amb el gol de l’empat. De les finestres dels pisos veïns, que finalment no eren nínxols, fugia una cridòria i una joia que competia en empenta i passió amb la del costat, i aquesta amb la de més amunt, i així successivament; i totes juntes, més l’esclat de coets i petards, no tenien res a cobejar a la més engrescadora nit de Sant Joan.

L’apoteosi espetegà uns segons després amb el gol que va sentenciar el partit, el de Belletti. Llavors la cridòria que emergia de les entranyes de tots els edificis ja no era anònima, si més no l’acompanyaven cares i cossos. La ciutat sencera brogia. El desfici acumulat d’uns seguidors afartats d’esperar estoicament anys de sequera europea explicava la tempesta de passió i bogeria desfermada; el meu contagi davant aquest espectacle curull d’alegria fou inevitable.

Heus aquí la solució a l’aparent paradoxa amb què encetava aquest escrit. I per acabar, si se’m permet una llicència demagògica i populista, mentre Clos, Maragall, Zapatero i el rei d’Espanya somreien a la gespa de Paguí, Barcelona, sense govern, feia el que volia a les Rambles i rodalies: gresca, soroll i trencar vidres!