Madrid en un dia (II)

D’esma serpentegem per diversos carrerons. Així trobem la casa on va viure Lope de Vega. Aleshores volem visitar la Plaza Mayor, per la qual cosa preguntem de nou a un agente de movilidad. De camí, oh sorpresa!, veiem en llunyania que pel carrer Atocha enfila una cridòria seguida d’una manifestació. Xafarders, preguntem, aquest cop a un policia municipal -la urbana de Madrid-, de què es tracta i ens respon que és una mobilització pels drets dels immigrants. Més xafarders encara, li preguntem pels agentes de movilidad.

A jutjar per tot el que ens va explicar mentre arribava la comitiva d’immigrants, la policia local de Madrid està fins al capdamunt del PP, que governa la ciutat. Segons l’agent, els de mobilitat són gent dels populars que han perdut els centres de poder a d’altres municipis de la comunitat, els envien a la capital i s’inventen aquest nou cos per donar-los feina. “Una desgràcia”, es queixa l’agent. Es dediquen a tasques de trànsit i sancionen, però en teoria, sosté el policia, no poden perquè no són autoritat policial. Quan li diem que som de Barcelona, ens informa que volien traslladar la idea a la ciutat comtal, però que de moment no ha fructificat.

Xerrant xerrant, arriba la riuada de gent i ens convertim en manifestants accidentals. Els acompanyem una estona fins a la Plaza Jacinto Benavente, on ens separem per apropar-nos a la plaza Mayor, un indret que s’assembla a la plaça Reial de Barcelona, però molt més gran. Aquí hi ha de tot: restaurants, botigues de souvenirs, pintors de carrer, col·leccionistes de segells i de monedes, mimos i artistes diversos, com un músic que llança notes al vent amb un conjunt de copes de cristall com a únic instrument.

Abans d’abandonar la plaça, optem per entrar a una oficina turística i demanar un plànol per no continuar a cegues. L’hem d’agafar en anglès perquè se’ls han acabat els de castellà, i és clar, demanar-lo en altres idiomes de l’estat com que no... Comencem a tenir gana. Trepitgem la Puerta del Sol, totalment en obres, com molts altres carrers cèntrics. Una placa recorda tots els que van ajudar a socórrer les víctimes de l’11-M.

Ens dirigim a veure el Café Gijón, el de La Colmena, però els preus són prohibitius. Rebentats, un mos a una pizzeria del Passeig Recoletos, que comunica el del Prado i la Castellana, ens revifa per continuar la marxa. Després de fer-nos la instantània obligatòria davant la Cibeles, santo sanctórum del madridisme, i de la Puerta de Alcalá, amb calma i descasant en un banc sí i en un altre també, visitem el Parque del Buen Retiro i el seu estanc ple de petites barques a l’estil Parc de la Ciutadella. Aprofito per assenyalar que Madrid és curull de personatges “Amo a Laura”, tal com els descriu la meva parella. És a dir, joves del PP que ho proclamen als quatre vents. Davallant pel parc, arribem a l’estació d’Atocha, davant de la qual s’està erigint una escultura en homenatge a les víctimes.

Vam acabar el dia com el vam començar: en un museu. El Reina Sofia també és molt gran en tots els aspectes i es diferencia del Prado en què acull pintures contemporànies, entre les quals destaca el Guernika. Com el Prado, exposa obres de genis, però aquí de Picasso, Juan Gris, Miró, Dalí o Tàpies, entre d’altres. De tornada cap a l’hostal, vam fer parada i fonda a una altra taverna, “La tía cebolla”, per remullar les goles. Un consell, no esmorzeu ni dineu ni sopeu a una mena de cadena anomenada “Los Bravos” o “Las Bravas”, és la macdonalització de les tapes.

Creuar Greenwich

L’endemà al matí vam haver d’agafar el cotxe d’hora perquè l’havíem deixat aparcat a una zona verda. El trajecte de tornada va ser llarg i cansat, però almenys tinc una primera impressió de la capital d’Espanya. Em va agradar força, tant el que vaig veure de la ciutat com la poca gent amb qui vaig parlar. En una altra ocasió, creuaré el merdià zero per visitar més la perifèria i les rodalies de la villa, a més de continuar coneixent els llocs turístics que mai no trepitgen els madrilenys.