sábado, octubre 14, 2006

Madrid en un dia (I)

Aquesta història relata una excursió de 24 hores per la capital d’Espanya. El periple va començar dimecres al matí, quan vam decidir dur-la a terme. Dit i fet, després de dinar vam posar el cotxe rumb a Madrid. Per davant, més de 600 quilòmetres i una dotzena de braus decorant els llindars de l’autopista. Aquestes tanques van començar sent un reclam publicitari del famós conyac i han esdevingut un símbol propagandístic d’Espanya.

Una tempesta va arraulir-se amb fúria poc després de passar Saragossa i ens va empaitar com si fóssim gargots de dibuixos animats durant més d’un hora. I no parlo de quatre gotes. De vegades, havíem de circular a velocitat de cargol i la via semblava un riu. Total, més de set hores de viatge. D’altra banda, a mesura que avançàvem, la temperatura descendia. De màniga curta a jaqueta.

Un cop a l’entramat madrileny, pregunta que preguntaràs. Buscàvem sense mapa un petit hostal, el Victoria, entre Atocha i la Puerta del Sol. Seguint les indicacions d’un agente de movilidad (més endavant en parlaré d’aquests agents), vam baixar pel carrer Cruz fins a la Carrera de San Jerónimo, on efectivament era la posada. Per aquestes contrades vam topar-nos amb el carrer que la capital dedica a Barcelona. Repto tothom a trobar-lo en un plànol turístic. Poc i molt a dir sobre l’hostal Victoria: econòmic, net i cèntric.

Vam triar “La fatiga del querer”, al carrer Cruz, per sopar. Ple de gom a gom, era una taverna que oferia tapes i vins. Si us agraden els callos picants, no els demaneu, almenys en aquesta taverna. El servei, però, d’allò més bé. No en va, som turistes. Per cert, si aneu a Madrid no demaneu braves enlloc. Qualsevol bar de barri a Barcelona les prepara millor. I la San Miguel nega les goles aquí tant o més que a Barcelona. Però ni rastre de l’esperada Mahou.

La marató turística

L’endemà ens vam llevar amb ànsies de Madrid, però tampoc no vam matinar. Amb un abonament de metro de 10 viatges (a sis euros justos) vam plantar-nos davant l’estació d’Atocha per visitar la pinacoteca del Prado. Els vagons de la línia blava, antics com les estacions, li donen un caliu singular al tram de la xarxa pel que vam traginar. No tens la sensació que sigui vella, tot i que ho és.

Vam preguntar a un oriünd pel museu i ens va respondre on era, però també ens va advertir que no sabia si els militars ens deixarien passar. Per un moment vaig pensar que passava alguna cosa de greu, ja que molta gent enfilava a corre-cuita el Passeig del Prado. La mateixa dona, però, em va rescatar de la meva absurda estupefacció recordant-me que era el dia de la hispanitat i que l’exèrcit ja desfilava per la Castellana.

En contra dels mals averanys, no vam tenir cap problema per accedir al recinte. És més, no ens va costar ni un cèntim. Era festiu. Vam ser a dins unes dues hores, envoltats pel brunzit dels reactors que solcaven el cel de la ciutat. En tan poc temps, només s'hi pot fer una llambregada, però suficient per adonar-se de la majestuositat del museu, tant pel que fa a l’espai com pel que fa a la vessant artística.

Insignes obres que has vist, des de petit, en llibres de text escorten les teves passes per cada sala, racó i pam del museu. Em va fer especial il·lusió contemplar per primer cop el Crist i Les Menines, d’entre un reguitzell de Velázquez, Goya, Rubens, Zurbaran o Greco... Quan vam sortir, estava marejat. Si visqués a Madrid, ho faria diferent. De tant en tant aniria a veure unes poques pintures. Amb calma.

Quin contrast, art i destrucció! Entre el Prado i el Thyssen Bornemisza, a tocar amb la Plaza Neptuno, al mateix passeig, desenes de tancs i vehicles blindats servien d’escenari als transeünts per fotografiar-se. Un servidor mateix es va immortalitzar. Les sofisticades màquines de guerra atreuen l’ingenu humà amb la facilitat que un dolç fa el mateix amb un nan. Ni la raó humana pot anorrear aquest instint, tan sols catalitzar-lo.

Sense destinació programada, vam recalar davant del Congrés dels Diputats, un altre enclavament típicament turístic, de foto ineludible. Em va cridar l’atenció la inscripció dels lleons que s’aixequen davant del palau. S’hi podia llegir: “Fos amb canons presos a l’enemic a la guerra de l’Àfrica el 1860”.

No hay comentarios: