Em repeteixo

L’home du sobre la Terra un milió d’anys. Fa tan sols 50 que es van descobrir les bombes atòmiques i una mica més de 40 que els primers astronautes van solcar l’espai. Imaginar-me on ens haurà dut la tecnologia d’aquí a cent, mil o un milió d’anys em provoca un vertigen gairebé esglaiador. Això sí, si abans no hem enviat tot plegat a pastar fang.

Una cosa tinc clara: que l’home no és una culminació, tal com les religions acostumen a veure’l. L’home passa, és un procés o un esglaó més de l’evolució. Derivarem a d’altres espècies que poc o res tindran a veure amb l’home actual (hi aportarem el mateix que ens aporta a nosaltres qualsevol dels nostres ancestres). I un punt d’inflexió d’aquesta evolució el tenim a tocar: l’espai. La gravetat zero provocarà (i ja provoca, pensem en l’atrofiament dels músculs en els cosmonautes –que no és res més que una adaptació a un nou medi) provocarà, dic, canvis no circumstancials sinó substancials en la nostra fisiologia, que al capdavall ampliaran la nostra consciència i concepció de l’existència. Tal com els va provocar el pas del medi líquid a l’aeri.

El terme vida segurament quedarà empetitit per descriure totes les dreceres del que hom nomena creació. La religió va servir per arribar on som ara, i hi pot servir de consol per a molta gent. Però som suficientment madurs per adonar-nos que hi ha un camí (i això sense voler sostreure a la natura la seva innocència) no només individual sinó col·lectiu que va més enllà de la pau perpètua?

Figues d’un altre paner és preguntar-se el perquè d’aquest camí. Segurament, no sigui res més que una altra mala passada de la raó humana, com quan fabrica una munió de pensaments transcendents sense cap ni peus: morals divines o individus unitaris. El món és així i punt. Si tenim aquestes idees és únicament i exclusiva perquè tenim raó. Sense aquests mons ideals, però, que només existeixen al nostre cap, l’home encara continuaria a la selva o s’hauria extingit. De nosaltres depèn adonar-nos que la natura “vol” evolucionar i que, ja que en som conscients, intentem afavorir-la.

L'última vegada que es va produir un salt qualitatiu en l’evolució (el pas de la vida a la vida autoconscient), l’estómac ens va salvar de l’extinció. Ara és el torn de la raó?