La tierra en la que nací

Se llama Catalunya. Para unos, una comunidad autónoma, para otros, un país.
Se llama España. Para unos, un estado y una nación, para otros, un estado anacional integrado por un conglomerado de naciones, para los de más allá, un proyecto.

Para mí…

Jurídicamente, soy catalán y español. Pertenezco a un Estado llamado España, conformado por comunidades autónomas, que, nunca olvidarlo, son también Estado. Para unos, esta es la única realidad, lo único palpable. Por lo tanto, se es español y catalán, o viceversa. El viceversa y el porcentaje de pertenencia a una u otra realidad política ya depende de cuánto sentimiento se vierta en el parecer particular (si lo onsideramos en un principio sólo regido por leyes).

Sentimentalmente, no me siento catalán de pura cepa, como se sienten los nacidos aquí por los siglos de los siglos. Vamos, que no me siento de ese pueblo, de esa tribu. Entre otras cosas, porque no lo soy. Sus tradiciones no me son innatas, aunque sí muchas de ellas adquiridas (y a mucha honra), como pueda ser mi bilingüismo.

Siguiendo el hilo sentimental, a mi juicio mucho más palpable y a tener más en cuenta que el político o el jurídico, que considero para lo que nos concierne más abstracto, tampoco me siento español de pura cepa, como se sienten los nacidos aquí o allá (fuera o dentro de Catalunya) por los siglos de los siglos. Es decir, tampoco me siento del clan de los españoles. Y por lo mismo, por que no lo soy.

Existe una formidable confusión entre España y Castilla, la mayor parte de las veces intencionada, con ánimo homogeneizante, pero este no es un tema que aquí desee tratar.

En Catalunya, ¿conviven con esos dos sentimientos, el de ser catalán y español, un tercero? ¿Y un cuarto? ¿Y un quinto? Me temo que sí. Hay muchas naciones, muchas más que las reconocidas por unos y otros. Muchas aun que no tienen conciencia de sí mismas.

Hay quienes se sienten, como apunté al principio, catalanes y españoles. En este grupo se inscriben tanto los de raíces catalanes como los de españolas. Personas abiertas, diríamos. No objetan problema alguno. Se sienten, ya digo, españoles y catalanes sin problemas, herederos de una y otra cultura. Este sentimiento ambivalente hacia España y Catalunya proviene del hecho de no querer provocar disputa alguna en ninguno de los bandos.

De este grupo, surge un cuarto, el de los desarraigados. El de los que deciden que no se van a mentir a sí mismos. Aunque reconocen el influjo de ambas culturas, no se sienten de ningún pueblo, no saben dónde colocarse (no consideran a esa mezcla un pueblo, aunque lo sea). No hay bandera alguna bajo la cual agruparse. Unos la buscan, otros no. Unos no la buscan porque no les importa, otros porque dejó de importarles.

A raíz de aquí, otros más conciben que a lo sumo pertenecen a una cultura mediterránea, de Europa del sur, y al siglo XX y XXI, y dicen poco y a la vez demasiado (ciudadano del mundo, se denominan a veces). Otros lo reducen: soy de Barcelona y punto. Pero en ese punto converge lo anterior. ¿De dónde se siente un extranjero que lleva largo tiempo en su tierra de adopción?

De un apátrida (sin nación y con estado)

Anticatalanismo

Sí, igual que el españolismo, ¿no?

Pero, ante todo, el respeto. Que cada cual sea de donde se sienta. Está bien que la izquierda (la de verdad, si es que la hay) abogue por un mundo sin fronteras, pero también, quien las defienda (siempre y cuando los distintos estados o nacionalidades convivan en respeto mutuo).

Rajoy demana expressar l'orgull de ser espanyol

Ho sento però no sento orgull per ser espanyol. Tampoc el sento per ser català. Però és de calaix que Rajoy vol rendibilitzar i apropiar-se, ara que toquen eleccions, dels símbols nacionals espanyols. Per això convido a tothom que se senti orgullós de la seva comunitat a expressar-lo a través de la bandera de la seva comunitat, ja sigui la catalana, ja l’andalusa o la canària. Per un 12 d’octubre plurinacional, Ahí queda eso...

Barcelona vs Madrid

No he comprovat si aquest ha estat el creixement real en totes dues ciutats. Però és interessant. La imatge m'ha arribat per correu i no sé qui l'ha muntat.

Dinamita pel tripartit

Esquerra Republicana de Catalunya s’ha decantat finalment pel “no” al referèndum de l’Estatut. Les bases d’ERC han purgat la direcció de pressions de poder. Els seus socis de govern i el principal partit de l’oposició han reaccionat posant el crit al cel. Tot apunta que, després de tot, els arguments catastrofistes i els fantasmes predicats pels populars, així com les “gracioses” metàfores arturmasiàniques, han calat fons, fins i tot dins el tripartit.

Primer, m’ha fet gràcia que durant tot el procés estatutari des de les files més reaccionaries espanyoles, i parlo de socialistes i populars, titllessin el nou Estatut d’excessivament nacionalista, com si no pogués ser-ho més. A tots aquells els recordaria que el text que es va pactar al Parlament fou consensuat des de quatre forces polítiques heterogènies. Què hauria demanat Catalunya si la Generalitat hagués estat en mans d’ERC? Tothom sap quina és la fita dels republicans, mai no l’han amagada. Per què se sorprenen ara de la seva postura?

Segon, què pensava Zapatero quan va dir que faria costat el text que sortís de Catalunya? Que el nacionalisme català no seria per tant, i que amb una petita operació de maquillatge quedaria content? Després de tot, el PP demostra que entén millor que Catalunya és una nació i que, des de la seva perspectiva, cal sotmetre-la. El PSOE va pensar que amb el tarannà tot se solucionaria i va obviar que la pugna entre nacionalisme espanyol i català és ben real.

Tercer, cal dir que sí, que els partits negociadors, de les dues bandes, han lluitat pels seus interessos. Els catalans per dotar Catalunya de més autogovern, els espanyols perquè el govern central mantingui el més intacte possible la seva quota de poder. Al cap i a la fi, dos nacionalismes que s’hi enfronten. Al marge, també hi ha existit l’eterna lluita partidista, tant a Catalunya com a Espanya. A Catalunya, per quedar com l’artífex del nou text i esgarrapar vots al contrincant; i a Espanya, per no perdre vots dels socialistes-nacionalistes.

Quart, ara arriba el referèndum amb clares incògnites. Una, es contemplarà la consulta com un plebiscit al tripartit? Maragall i cia ja ho decidiran. Amb els resultats a la mà, o bé optaran per continuar un govern que ningú no els va dir que seria fàcil, o bé avançaran eleccions, que és el que ha buscat CiU des que Mas va veure irrealitzat el seu somni d’ocupar la presidència. Segurament té por que mai no hi arribi: Mai no se sap, senyor Mas, però calma que tant la seva formació com el PP tornaran algun dia a asseure’s al poder.

Dues, si guanya el “sí”, per quant ho farà? Quanta participació n’hi haurà? Serà suficient per legitimar, ja no políticament sinó ètica, la nova llei orgànica? CiU, PSC i ICV poden argumentar que es votarà un bon estatut, amb avenços importants, però tots són també conscients que si haguessin pogut haurien desitjat un de més fort, almenys el pactat a Catalunya. ERC també pot reconèixer aquests avenços, però per a ella no han estat suficients i s’han estimat més que quedi clar que part de Catalunya s’ha sentit estafada.

Tres, si guanya el “no”, més enllà de la supervivència del tripartit, hi haurà interpretacions de tots colors. Des del PP, com sempre, que tot era un disbarat i que el poble de Catalunya així ho ha demostrat. Amb tot, sabran també que el “no” pot significar una altra cosa, just allò contra el que més han lluitat i que combrega amb les posicions d’ERC. A saber, que Catalunya no s’hi conforma, vol més, i el nou Estatut no reflecteix a nivell polític i jurídic el sentiment físic de nació, per exemple.

[Com a substrat: Fer creure als espanyols que només hi ha una nació és fruït del nacionalisme espanyol, i del castellà, que confon Espanya amb Castella. Així senten, o fan veure que senten, els populars i la majoria dels socialistes (és evident que molts d’ells saben que a Espanya hi ha diversos països; fins el més obtús se n’adonaria comparant, només, per exemple, els partits que integren els arcs parlamentaris de les diverses comunitats autònomes).

Ara bé, per què aquestes invectives des de tots els flancs a l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya? Precisament -i aquest comportament agressiu és una prova més de les diferents nacions que composen Espanya-, per evitar, d’una banda i de cara a l’estat espanyol, una visió més nítida de la plurinacionalitat d’Espanya, i d’una altra, per des del PP, erosionar el Govern central.

Sobre la plurinacionalitat: entenc que hi hagi gent que se senti espanyola o gent que se senti catalana, però no posicions excloents. És a dir, que existeixi Espanya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica, però, que sigui conformada només per una nació. Que existeixi Catalunya com a nació, perquè n’hi ha que així ho senten, no implica tampoc que Espanya no existeixi com a nació. En sentit estricte, però, si algun dia Catalunya o Euskadi decideixen abandonar el vaixell, Espanya ja no podria dir-se Espanya, perquè l’estat el formen diverses nacions: la catalana, la basca, la gallega... l’espanyola.]

Finalment, i al marge de les discussions de traspassos de poder, el ciutadà sap que qui mana a Catalonia, Spain i al world no són els polítics, sinó les constructores. Que el poder a la Revolució francesa va passar de l’aristocràcia a la burgesia.

La persecució del castellà a Catalunya

Des de fa un temps, arran de l’estatut de Catalunya i des de certs sectors, s’està parlant de la persecució a què està sent sotmès el castellà a Catalunya. S’argumenta, d’una banda, que les criatures, més aviat el seu pares, no poden triar la llengua en què volen que els seus fills siguin educats i, de l’altra, que el castellà s’està arraconant a l’ús privat. Tot plegat deixa entreveure que no som davant d’una disputa educativa o lingüística, sinó política.

Anem a pams. Primer, la immersió lingüística que es practica a Catalunya és un mètode d’ensenyança que consisteix en fer servir el català com a llengua vehicular a les classes. No té altra finalitat que tractar de normalitzar el seu ús, que havia estat malmès durant 40 anys a la dictadura de Franco. I és una eina força adequada quan la llengua materna de l’alumne és el castellà (s’aprèn abans, a causa precisament de l’ús més habitual).

En aquesta línia, resulta graciós, per no dir penós, sentir algunes crítiques, que, d’altra banda, per no faltar a la veritat, són poques. No m’imagino que un pare alcés el to de veu si el seu fill rebés l’ensenyança de l’anglès seguint la immersió lingüística. Estaria encantat.

D’altra banda, aquells que sostenen que els nens castellanoparlants perdran habilitats en el seu idioma matern no tenen present que els seu fills el continuen parlant i usant en moltes més situacions que no pas el català: al pati, a les classes entre ells, amb la família, amb amics, a més de l’assignatura de castellà, evidentment.

Pel que fa als catalanoparlants, convé dir que a la vida estan més envoltats de castellà (vagin al cine, comparin el preu d’una traducció d’un llibre estranger al català i al castellà, comprin un diari, surtin de compres...). A més, gairebé sempre, el català sucumbeix davant el castellà quan parla un grup de nens o de persones adultes. Fins i tot, filòlegs de llengua castellana opinen que el contacte entre totes dues llengües no malmetrà al castellà, que és el predominant.

Segon, tant el castellà com el català són llengües oficials a Catalunya, tot i que, pel català, es parli de cooficialitat. Amb el nou Estatut, s’obligarà a conèixer el català. I només faltava que no fos així: recordem que a Catalunya hi ha dues llengües. Per tant, tothom que visqui a Catalunya les ha de conèixer. Cadascú ha de parlar en el idioma que vulgui, però sabent que no hem d’obligar a l’interlocutor a canviar de llengua per desconeixement, ja que les dues són oficials. És a dir, es pot mantenir una conversa a la perfecció quan un parla en castellà i l’altra en català (opcions totalment personals, que depenen de la voluntat de cada parlant). No ha d’haver cap problema.

Tercer, a propòsit de l’opció de la parla. Què passa amb els emigrants espanyols que van marxar a Rússia, Alemanya o el Regne Unit? Van aprendre rus, alemany o anglès o van continuar amb el castellà? ...però és clar, a Catalunya, el català no fa falta per viure, i, per tant, depèn de la voluntat de la persona aprendre’l o no. Almenys, com deia abans, que no s’obligui al catalanoparlant a canviar d’idioma. (Per sort per la llengua, depenent del que vulguis treballar, sí que necessitarà saber català).

En resum, continuo dient que som davant d’una qüestió política més que lingüística i que les actuals veus no fan més que continuar l’assetjament al català.