miércoles, febrero 22, 2006

La persecució del castellà a Catalunya

Des de fa un temps, arran de l’estatut de Catalunya i des de certs sectors, s’està parlant de la persecució a què està sent sotmès el castellà a Catalunya. S’argumenta, d’una banda, que les criatures, més aviat el seu pares, no poden triar la llengua en què volen que els seus fills siguin educats i, de l’altra, que el castellà s’està arraconant a l’ús privat. Tot plegat deixa entreveure que no som davant d’una disputa educativa o lingüística, sinó política.

Anem a pams. Primer, la immersió lingüística que es practica a Catalunya és un mètode d’ensenyança que consisteix en fer servir el català com a llengua vehicular a les classes. No té altra finalitat que tractar de normalitzar el seu ús, que havia estat malmès durant 40 anys a la dictadura de Franco. I és una eina força adequada quan la llengua materna de l’alumne és el castellà (s’aprèn abans, a causa precisament de l’ús més habitual).

En aquesta línia, resulta graciós, per no dir penós, sentir algunes crítiques, que, d’altra banda, per no faltar a la veritat, són poques. No m’imagino que un pare alcés el to de veu si el seu fill rebés l’ensenyança de l’anglès seguint la immersió lingüística. Estaria encantat.

D’altra banda, aquells que sostenen que els nens castellanoparlants perdran habilitats en el seu idioma matern no tenen present que els seu fills el continuen parlant i usant en moltes més situacions que no pas el català: al pati, a les classes entre ells, amb la família, amb amics, a més de l’assignatura de castellà, evidentment.

Pel que fa als catalanoparlants, convé dir que a la vida estan més envoltats de castellà (vagin al cine, comparin el preu d’una traducció d’un llibre estranger al català i al castellà, comprin un diari, surtin de compres...). A més, gairebé sempre, el català sucumbeix davant el castellà quan parla un grup de nens o de persones adultes. Fins i tot, filòlegs de llengua castellana opinen que el contacte entre totes dues llengües no malmetrà al castellà, que és el predominant.

Segon, tant el castellà com el català són llengües oficials a Catalunya, tot i que, pel català, es parli de cooficialitat. Amb el nou Estatut, s’obligarà a conèixer el català. I només faltava que no fos així: recordem que a Catalunya hi ha dues llengües. Per tant, tothom que visqui a Catalunya les ha de conèixer. Cadascú ha de parlar en el idioma que vulgui, però sabent que no hem d’obligar a l’interlocutor a canviar de llengua per desconeixement, ja que les dues són oficials. És a dir, es pot mantenir una conversa a la perfecció quan un parla en castellà i l’altra en català (opcions totalment personals, que depenen de la voluntat de cada parlant). No ha d’haver cap problema.

Tercer, a propòsit de l’opció de la parla. Què passa amb els emigrants espanyols que van marxar a Rússia, Alemanya o el Regne Unit? Van aprendre rus, alemany o anglès o van continuar amb el castellà? ...però és clar, a Catalunya, el català no fa falta per viure, i, per tant, depèn de la voluntat de la persona aprendre’l o no. Almenys, com deia abans, que no s’obligui al catalanoparlant a canviar d’idioma. (Per sort per la llengua, depenent del que vulguis treballar, sí que necessitarà saber català).

En resum, continuo dient que som davant d’una qüestió política més que lingüística i que les actuals veus no fan més que continuar l’assetjament al català.

lunes, febrero 20, 2006

Seminari per ser un kamikaze

Ja és força increïble que a les persones se’ns arribi a mobilitzar en nom de banderes o idees, amb cada cop més sofisticades i mortíferes armes, sense adonar-nos que dessota hi ha el mateix de sempre: poder i riquesa. Que els terroristes suïcides existeixen des de fa temps és tan cert com que les guerres també. Ara bé, que un estat promogui o toleri obertament un curs universitari per recaptar kamikazes és tota una monstruosa novetat. L’estat arriba així al seu màxim despropòsit: anima als seus súbdits a autoimmolar-se en nom de vés a saber quines bajanades; és el major menyspreu que pot haver contra la vida. Si la notícia que apareixia al el telenoticies.com és certa -i no tinc clar si ho és, vist que aquesta mena de informacions serveixen perquè a l’altre bàndol tinguin més pretextos per justificar accions contra països islàmics-, caldrà vigilar de molt a prop el fanatisme creixent de la població. Està clar que no tothom està disposat a suïcidar-se a les societats musulmanes, ni de bon tros, però és simptomàtic d’una mentalitat més estesa: l’odi a occident. Una persona que no aprecia la seva pròpia vida, no té cap problema d’acabar amb ella de la forma que sigui; estem farts de veure atemptats suïcides per la tele, sense oblidar el punt d’inflexió que va suposar l’11-S.

No estem davant d’una lluita de civilitzacions, més aviat entre el fanatisme occidental i oriental vers el racionalisme occidental i oriental, i entre el manteniment de l’hegemonia econòmica occidental i l’emergència del món islàmic i...

*****

Mentre el terrorisme islamista ens “distreu”, ben lluny, la Xina continua el seu imparable creixement, i els EUA continuen apropant-se al gegant asiàtic mitjançant presència militar, el Pakistan, l’Afganistan i el Japó, i el control estratègic del Pròxim Orient. Clar que no els interessa, per ara, un enfrontament directe (el mercat xinès és molt suculent), però recordo que els EUA més d’un cop ha dit que no deixaria apropar-se a cap país al seu poder econòmic ni militar, i que ho faria amb qualsevol mitjà. Washington hauria de fer una ullada a la història i adonar-se que cap imperi ha estat etern.

Patrocinadors:

viernes, febrero 17, 2006

Partidos empresas: PP y PSOE como ejemplos

Los socialistas ganarían unas elecciones generales, si se celebraran ahora, con
un apoyo del 39,6%; pero el PP le seguiría con el 38%, según el último barómetro
del CIS. El sondeo se realizó justo después del acuerdo entre Mas y Zapatero
sobre el Estatut, según informa hoy
el Mundo.
He ahí una de las posibles razones por las que persiste el partido popular en sus ataques al Estatut de Catalunya o a la política antiterrorista del gobierno, a pesar de que todos los partidos les describan como crispadores. Cabría ver qué pasaría si las encuestas les fueran desfavorables. Estamos ante un comportamiento de mercado. Que sea un partido de ideas fijas, no es tan seguro. El anterior presidente del gobierno español hablaba catalán en la intimidad (sic) y no dudó en pactar con nacionalistas catalanes.

En el PSOE, hallamos comportamientos similares de mercado, pero en el caso que expongo se añaden, seguramente, presiones de partido:
El líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha vaticinado una "victoria
histórica" de Pasqual Maragall en las elecciones de este domingo, que cree que
abrirán una "puerta de oxígeno" para derrotar al PP en marzo, y ha prometido
"respetar y apoyar" el autogobierno y la identidad catalanas y
votar a favor del
nuevo Estatuto que se pacte en el Parlament
, según informó
el mismo
portal
el 14 de noviembre de 2003.

En el artículo, Zapatero también prometió que respetaría y ayudaría a Pasqual Maragall. ¿Opinará igual el presidente de la Generalitat tras la jugada con Mas y la oferta de CiU de alianza con el PSOE en el gobierno de España para la próxima legislatura?

No reprocho nada sus estrategias partidistas, pero que no vayan de lo que no son y que, sin ambages, se reconozcan como empresas que analizan su mercado, los votantes.

La perfección de nuestro mundo

¿Quién es perfecto? ¿Qué es perfecto? Nadie ni nada lo son es la respuesta más común. Sin embargo, sostengo todo lo contrario. Todos y todo lo somos.

Cuando se responde lo primero, se ha de presuponer que existe una idea, una abstracción de perfección del objeto o del sujeto con la que se compara el cuerpo referido. Por ejemplo, si se dibuja un cuadrado, una persona bien puede objetar que tal figura geométrica no es un cuadrado, pues posee imperfecciones. Está en lo cierto, pero no se da cuenta de que el pretendido cuadrado no lo es, y que en propiedad debería llamarse de otro modo. Y ese otro modo es perfecto a sí mismo: es decir, no procede denominar cuadrado a una figura que no lo es, como no procede llamar gato a un perro. La definición de cuadrado como “figura formada por cuatro líneas de la misma longitud, que se cortan en ángulo recto”, no es más que una entelequia, un producto de nuestra razón que no existe a nuestro alrededor.

De igual forma, hablar o buscar el hombre o la mujer perfecto será una entelequia mientras concibamos que existe una definición razonada de ese ser, pero no la hay, pues todo ser humano es único. Todos tenemos nombre propio. Cuando un hombre busca a una mujer, o viceversa, con tales y cuales rasgos no hace más que intentar hallar a un individuo que se adecue a un ideal por él o ella imaginado. Con razón se llevará un chasco una y otra vez: todos somos perfectos.

Con total seguridad, la tan extendida y errónea concepción de la inexistencia de lo perfecto entre el mundo físico ha de provenir de ideas platónicas y/o cristianas, según las cuales nuestro mundo es imperfecto, pero existe otro perfecto. Vivimos en un mundo con amor, alegría, pero también con dolor y odio, es así, no hay otro mundo que nos deba importar o incomodar.

Claro, que de aquí se desprende una terrible conclusión. A saber: ¿debemos entonces continuar luchando por unos ideales cuando la realidad parece mostrarnos que lo que para unos es justo para otros será lo contrario? Si este combate nunca hubiera existido, instintos versus razón, la civilización nunca habría existido. Pero la razón, que siempre tiene muchas caras, también se pregunta: ¿Es que podemos llamar a la actual locura humana civilización? ¿Realmente se puede considerar progreso el paso de luchas tribales a las guerras tecnológicas, de guerrillas o al terrorismo?

Evidentemente, ha habido evolución social (depende en qué países), pero también involución en los modos de resolver problemas entre humanos y estancamiento en las maneras de explicarse el mundo. Todo depende desde qué área de la actividad humana contemplemos la historia del hombre.

Bush, Clinton y el impeachment

Todos recordamos, al final de la carrera política de Clinton, la relación de éste con la becaria Lewinsky y sus consecuencias. Al presidente demócrata, le abrieron un proceso no por su affaire con la susodicha, sino por haberlo negado. O sea, se acusaba a Bill Clinton de haber mentido, y no se podía tolerar que el presidente de Estados Unidos fuera un mentiroso, que engañara a su pueblo y a sus instituciones.

Aunque se acusara a Clinton de mentiroso, a nadie se le escapa que la relación extraconyugal del presidente pesaba más que la propia mentira en el proceso. Pero, en fin, demos un voto de confianza y supongamos que sólo se le acusó de mentir. A partir de aquí, se hace evidente el doble rasero moral del humano.

Mientras que a Clinton se le armó un escándalo mayúsculo por su relación, a Bush junior se le tiene miedo, y eso que ya ha reconocido que lo de las armas de destrucción masiva en Irak fue un error. Habla de negligencia, nunca de engaño por su parte. Pero considero que es mucho más grave esta supuesta incompetencia que no la mentira de Clinton. En cambio, ahora, nadie investiga si el rey Bush mintió o no sobre las armas. Recordemos que este era uno de los motivos de más envergadura para empezar la invasión.

jueves, febrero 16, 2006

Dos regidors del PP se solidaritzen amb Teixidor

Segons publica el telenoticies.com, dos regidors del PP s’han solidaritzat amb la posició del seu company de files, el defenestrat Teixidor. Aquesta vegada es tracta de Joan Fontanet, a Palamós, i Josep Caselles, a Santa Coloma de Farners. Tost dos s’han negat a recollir signatures pel referèndum sobre l’estatut arreu d’Espanya que promou el PP. D’altra banda, i segons aquest mitjà, CiU ha desmentit que Teixidor mantingués contacte amb ells. Els espera la mateixa sort als nous rebels que al polític de Lloret?

Pisos al precio de mansiones, corrupción y sueldos ridículos

Hace un tiempo tuve la ocasión de preguntar a un constructor de pisos de protección oficial (VPO) los motivos por los que los pisos eran tan caros. El hombre no quiso contestarme, pero sí que me indicó que él, con la construcción de pisos de protección oficial, se ganaba muy bien la vida. Nos econtrábamos en la inauguración de unos bloques subvencionados en Barcelona y, justo al lado, había otras viviendas a precios de mercado. La diferencia entre unos y otros oscilaba entre los 10 y 30 millones de pesetas según los metros cuadrados.

Especulación, abuso y ahora corrupción. Según la ONG Transparencia Intrenacional que se dedica a destapar casos de corrupción por todo el mundo, en España la construcción es "foco de corrupción permanente", en especial, en los gobiernos de zonas costeras.

Además, la economía se mantiene a base de golpes al trabajador, sobre todo, al joven y mujer, que debe no ya vivir sino sobrevivir con sueldos míseros. El día que los salarios se equiparen al de los europeos otro gallo cantará. Aún tendremos que dar las gracias a los bancos y cajas que nos permiten hipotecar nuestras vidas. Eso sí, aunque ganen por todos los lados, las comisiones por mantenimiento de una simple cuenta se la cobran.

En fin, como siempre, la tierra parece estar repartida desde hace siglos, encima de pobres, apaleados!

miércoles, febrero 15, 2006

Els populars tallen caps davant la dissidència

No han trigat res en acallar les veus dissidents del partit. En poques hores, la direcció del PP ha anunciat que expulsaria el regidor de Lloret. Però per què no han fet el mateix amb Piqué?

Segons la presidenta dels populars de Girona, Concepció Veray, el posicionament de Teixidor és un cas aïllat i respon a motius personals. És possible que el regidor, coneixent com les gasta el seu partit, hagi fet aquestes declaracions amb un as a la màniga: el fitxatge per CiU. Però ja veurem si no surten més veus discrepants, tal com manté Veray. Si més no, el president dels populars catalans Piqué el va precedir.

Potser el president del PP a Catalunya tard o d’hora hagi de plantejar-se una escissió. És possible que ja s’ho hagi plantejat, però si no ho ha portat terme ha de ser perquè haurà sospesat el suport que rebria i no deu ser-li per ara prometedor.

Si el PSOE emprès els mètodes dels populars, Bono, Ibarra o el mateix Maragall haurien d’haver marxat del partit fa temps. O potser Zapatero?

El PP de Catalunya surt de l’armari

El tinent d’alcalde i portaveu del PP a Lloret de Mar, Joaquim Teixidor, ha afirmat al programa de Cuní de TV3 que molts coreligionaris del partit popular opinen com ell que s’hauria d’aprovar l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Ha anat més enllà i ha demanat la dimissió del secretari general del partit i del portaveu del PP al congrés, el macarra més gran del regne, Eduardo Zaplana. Alhora ha instat Piqué a reforçar el seu poder.

Falta saber quin és el suport real que té aquest regidor entre els companys de les seves files, però és previsible que no sigui menyspreable, vistes les declaracions que van incomodar Génova del senyor Piqué. La direcció del PP de Madrid hauria d’admetre les diferències territorials d’Espanya. Ja no només per l’evidència de la singularitat de l’arc parlamentari a Catalunya o a Euskadi respecte de l’espanyol, sinó ara per les noves dins el seu propi partit.

El Partit Popular no és que ignori els diferents sentiments nacionals que hi ha a Espanya, és que els omet per pur partidisme, i pel seu nacionalisme espanyol, que el creu incompatible amb la resta de nacionalismes. D’aquí, la fagocitosi del nacionalisme espanyol vers els de la perifèria. I és clar, el nacionalisme més perillós respecte de l’espanyol, és el de Catalunya, on no hi ha violència, i on els números de la democràcia canten.

En fi, saben que si un dia, per exemple, ERC tingués majoria parlamentària, l’Estatut que demanessin esdevindria una declaració d’independència. I no admetre-la suposaria la fi de la democràcia o el desemmascarament d’aquesta.